Pere Aragonès ha comparegut aquest dissabte a la seu d'ERC per pressionar els seus fins ara socis de Junts de la necessitat de no "xutar la pilota endavant" i tancar ja un pacte de govern que permeti a Catalunya, ha dit, entrar en una fase d'avenç en l'exercici de l'autodeterminació i de reconstrucció per l'endemà de la pandèmia. Tot plegat amb un executiu fort i estable que ell presidiria després de tres anys de desorientació i divisió. El candidat d'ERC ha evitat, però, referir-se a l'elefant.

I quin és l'elefant? La possibilitat que Junts es quedi fora del Govern després de la seva derrota a les urnes fent evident el desacord estratègic i el trencament intern a l'independentisme. El republicà no ha recollit el guant i ha reiterat que el seu objectiu és un Govern fort al Parlament i que de la possibilitat del govern en minoria, si de cas, ja en parlarà quan la negociació amb Junts s'esgoti.

El 14-F, dimecres farà dos mesos, Carles Puigdemont i el seu partit van quedar en tercera posició i van patir una derrota que va ser clara en vots i per la mínima en escons -dirigents del seu partit en culpen Ramon Tremosa i el seu mal resultat a la demarcació de Lleida- que els aparta de la presidència de la Generalitat. Aquest fet, sumat a que Esquerra hagi treballat l'entesa amb la CUP i als dubtes entorn al unilateralitat que -de forma persistent però també retòrica- defensen a Junts, ha provocat que, per evitar una repetició electoral o donar protagonisme a Salvador Illa, l'espai postconvergent hagi posat damunt la taula la fórmula que Oriol Junqueras va posar en pràctica el 2012 amb Artur Mas: investir Aragonès però quedar-se fora del Govern. Caldria veure si per fer oposició pura i dura, mantenint la porta oberta a l'entrada o amb algun pacte d’estabilitat, com va ser el cas dels republicans amb CiU.

La CUP tampoc es planteja, per ara, entrar al Govern. Però és evident que si Junts s'apartés de l'executiu tant els anticapitalistes com els comuns, que segurament seguirien trobant a faltar el PSC a l'equació, podrien replantejar-se coses. Aragonès, com deia, té pressa. És la pressa de qui no vol assumir massa compromisos i busca un pacte genèric i que li deixi mans lliures, que és el que voldria tot líder d'un govern de coalició. Dic que té pressa per això i que no és gaire creïble que el país "no pot esperar més". No acaba de quadrar que qui va fixar les eleccions el 30 de maig -haurien arribat en una situació sanitària no precisament bona si observem l’evolució de les dades de la pandèmia i la pressió hospitalària- tingui ara tanta urgència per si la investidura és abans de Setmana Santa, per Sant Jordi o a mitjans de maig.

Aragonès no té un problema amb el temps. El té amb Junts, amb l'estratègia que s'acordi, amb els mecanismes de coordinació dins el moviment independentista i amb l'estabilitat interna del partit de Puigdemont. ERC és, en aquests moments, un partit pràcticament monolític. El seu canvi de rumb -va ser la llebre de l'octubre republicà del 2017- ha estat espectacular, però la lectura autocrítica del que va passar -obligada- i la seva aposta per insistir en el diàleg amb l’Estat -discutible atesos els precedents i els resultats- no han estat qüestionades ni per la militància ni per la votància del partit malgrat els esforços de Junts i els seus entorns a erosionar-los. Aragonès té marge.

Ben diferent és, com deia, la situació a Junts. Puigdemont lidera el partit (de forma "inqüestionable", segons el defenestrat Jaume Alonso-Cuevillas) però com és habitual en ell evita fixar posició pública i marcar el rumb. El debat va començar a les xarxes -molt influents a la formació- i diputats com ara Joan Canadell o Salvador Vergés el van entomar ràpid. Millor fora del Govern que dins, deien sense vacil·lar. La setmana passada Jordi Sànchez i Laura Borràs hi van obrir la porta formalment i aquest mateix divendres Toni Comín admetia que el debat sobre què fer és ben viu dins al partit.

L'opció de quedar-se fora del Govern és, a ulls d'alguns càrrecs electes i militants, la més atractiva, la que els reporta més comoditat. Impediria ser presentats com a rebentaires, haver d'assumir contradiccions i posaria difícil a Aragonès consolidar-se com a president. No és, però, i per motius obvis i que costen poc d'entendre, l'opció preferida dels gairebé tres-cents alts càrrecs designats per Junts en conselleries, empreses públiques i agències, que saben que hi haurà marge i recursos per gestionar la reconstrucció i que fora fa fred. I no és el millor escenari per un partit tendre, que just està soldant materials molt diversos, que no es trobarà un momentum a cada cantonada i que té a la vista unes eleccions municipals on, per començar, ha de resoldre com atreu els gairebé dos centenars d'alcaldes atrapats a l'extraparlamentari PDECat.

Toni Comín deia, amb la seva habitual contundència, que ells no van "de catxa". I és cert, si més no en el seu cas i en el d'alguns altres. Però també ho és que la majoria de dirigents de Junts, que callen per prudència i per no ser linxats a les xarxes o que segueixen el joc per encarir el preu i aconseguir un acord millor, assumeixen que seria un error polític de grans dimensions portar el desafiament fins al final. Tot plegat per fer evident la discrepància estratègica o estalviar-se un debat que, per ara, no es preveu traslladar a les bases. Abans que investir Aragonès i deixar el Govern preferirien conformar-se amb un mal acord o córrer el risc d’unes noves eleccions que difícilment clarificarien les coses o donarien a Junts marge per fer coses massa diferents.

Un dels aprenentatges de l'octubre de 2017 és que si vas de catxa -és el que diu Clara Ponsatí que va fer Carles Puigdemont- i qui tens al davant no et té por i aguanta les seves cartes ho pots acabar perdent tot. A ERC asseguren que, d'aquells dies, ells n'han tret lliçons que calien; i que no es deixaran impressionar pels seus socis. La partida segueix.