Una fotografia de Mads Nilssen s'ha endut el World Press Photo del 2020. S'hi veu una dona de 85 anys, revestida de plàstic, rebent la primera abraçada després de mesos de pandèmia. Una imatge que retrata perfectament una època que transita sota quatre pilars -distància, mans, mascareta i ventilació- que no desapareixeran amb la fi de l'estat d'alarma, prevista pel 9 de maig. Pedro Sánchez, calculadora en mà, no té intenció de prorrogar-lo. Les dades epidemiològiques no són positives, però tampoc són dramàtiques com fa un any, i no se la vol jugar a tornar a començar una negociació complexa al Congrés en plena campanya a Madrid. Només cal veure les compareixences de les últimes setmanes -dues a la Moncloa després del consell de ministres i una al Congrés- per entendre que el president espanyol també se la juga el 4 de març.

Al davant hi té Isabel Díaz Ayuso, clàssic cas de dirigent per qui ningú se l'hagués jugat abans de les eleccions del 2019 a Madrid i que ara exerceix de veritable contrapoder -en ocasions més que el líder de l'oposició i també del seu partit, Pablo Casado- al govern espanyol. Ayuso, amb el seu assessor de capçalera Miguel Ángel Rodríguez, ha fet de la llibertat l'únic argument de la seva campanya. Llibertat per obrir els restaurants, per obrir les terrasses, per mantenir amb restriccions l'oci nocturn, per defensar més mobilitat que a la resta d'autonomies i, per descomptat, per continuar amb una rebaixa fiscal històrica que explica en bona mesura per què s'ha convertit en el motor econòmic de l'Estat. El toc de queda, més tard que a Catalunya, no s'ha atrevit -encara- a qüestionar-lo i, pel poc temps que li queda, és probable que no el mogui.

A la limitació horària li queda menys d'un mes de vigència, i s'haurà convertit -com la fotografia de l'àvia brasilera de l'abraçada plastificada- en un senyal dels temps. Sempre hi ha excepcions, però la ciutadania ha complert de manera majoritària les restriccions, encara que sovint -és el cas de la Generalitat- hagin estat revestides d'incoherència. Per què la mobilitat comarcal estava permesa per Setmana Santa i va decaure just després? Per què es juga amb les esperances de comerciants i restauradors? Què és millor: tancar de cop i durant dues setmanes o fer intervencions quirúrgiques cada vegada que la corba es torna a disparar? I una altra que també explica les anades i vingudes de l'administració, en aquest cas l'estatal: per què ara les autonomies podran confinar perimetralment el seu territori encara que no estigui vigent l'estat d'alarma?

Quim Torra haurà comès molts errors al llarg de la seva trajectòria com a president, bona part dels quals van ser assenyalats en privat pel seu partit quan era a Palau, però hi ha una part de les mesures que proposava en el pic de la primera onada -fins i tot abans que esclatés definitivament- haurien estat encertades. Una d'elles era el tancament de Catalunya, que l'Estat es va negar a acceptar i que ara, amb dades epidemiològiques més benèvoles però sense abandonar la zona de risc, es podrà dictaminar si així ho demana la Generalitat. Resulta que, un any i mig després, el virus hi entén de territoris. També és cert que, quan acabi l'alarma, les mesures tornaran a estar en mans dels jutges, que dominen el marc legal però no són epidemiòlegs. La frontera entre la llibertat i la lluita contra la pandèmia no està resolta, i quan s'hagi aconseguit la immunitat de ramat és possible que el debat es tanqui en fals.

També és probable que es tanqui en fals el debat sobre la gestió política de la pandèmia. A Catalunya s'ha viscut amb menor intensitat -la interinitat viscuda a la Generalitat, que fa més d'un any que dura, i l'evidència que les decisions rellevants es prenien des de Madrid hi han influït-, però a l'Estat el coronavirus s'ha convertit en una conflicte permanent. Al soroll de Vox, amb una retòrica guerracivilista que lluny de convertir en moderats PP i Ciutadans només genera que s'hi vulguin equiparar, s'hi suma la pitjor versió de Sánchez, capaç de dir -i fer- una cosa i la contrària.

Quan acabi l'alarma, a diferència dels eslògans grandiloqüents, no en sortirà res millor. Les esgarrinxades de la pandèmia es veuran en tots els estrats socials, especialment els més vulnerables, i la solució no seran els pedaços. L'escut social és més que prorrogar una moratòria en els desnonaments, desmentida cada dia al carrer. Aquest escut hauria de ser, de fet, el que generés una alarma de debò. O, si més no, el que hauria de combatre un govern espanyol que fa bandera del seu progressisme.