Seguim esperant un acord de govern entre ERC i Junts que permeti iniciar una nova etapa de reconstrucció, recuperació i avenç cap a la independència. No costa d’entendre per què triguen tant a assolir un pacte d’investidura i govern, però costa d’acceptar-ho.

L’acord triga a arribar perquè el punt de partida dels dos partits és molt diferent i les malfiances són moltes. Les eleccions del 14-F van deixar un escenari inèdit: van obrir la porta al retorn a la presidència de la Generalitat per ERC per primer cop des de 1980, quan el president Tarradellas va cedir el seu lloc a Jordi Pujol.

Quaranta-un anys després, Esquerra tornarà a presidir el govern de Catalunya. Junts ha d’assumir un paper inèdit per al seu espai polític: ser el soci minoritari de la coalició de govern. Aquest nou escenari explica de per si les dificultats per pactar la legislatura, però no és l’únic motiu. Després de tres anys molt difícils després dels fets d’octubre de 2017, cal un acord sòlid i amb uns objectius comuns clars i plausibles.

Es pot entendre, doncs, la dificultat en arribar a un acord, però costa més d’acceptar-ho, enmig d’una pandèmia que encara en colpeja amb xifres de morts diàries inacceptables i enmig d’una repressió política, judicial i mediàtica que no cessa. L’arrencada del nou govern català és tan necessària com urgent.

Més enllà del fangar de les xarxes socials, cada dia més agres i maniquees, sortosament els partits han anat fent feina discreta, fora del focus mediàtic. De fet, s’ha fet més feina que no pas sembla, i els resultats són més a prop del que podria semblar si només fem cas a declaracions i contradeclaracions.

El nou govern català haurà de tirar endavant enmig d’un entorn complicat. L’Estat espanyol comença a veure les orelles al llop i haurà d’assumir que la inestabilitat política permanent és el preu a pagar per aturar l’autodeterminació de Catalunya. Una Generalitat sòlida i cohesionada podria aprofitar una conjuntura postpandèmica complicada si sap fer-hi front en clau de país.