Jordi Turull és un dels presos que no ha tallat el cordó umbilical amb la política institucional des que va ingressar a Estremera la tardor del 2017. Es va implicar a fons en la primera campanya de Junts, ha incidit en bona part dels debats oberts en l'anterior legislatura -estirada d'orelles inclosa als grups independentistes el primer dia que va tornar a trepitjar, després de dos anys, un Parlament que coneix al detall- i ocupa una de les vicepresidències del partit de Puigdemont. Aquest dijous ha vist com el Tribunal Constitucional (TC), dividit, certificava una decisió previsible: es desestimava el recurs contra la sentència del Tribunal Suprem que el va dur a ser condemnat a 12 anys de presó per haver format part del Govern del referèndum. S'obren, ara sí, les portes de la justícia europea, on hi ha dipositades totes les esperances de les defenses per obtenir una reparació que, per ara, a l'Estat ningú és capaç de posar calendari.

No és cap secret que els indults i la reforma del delicte de sedició estan subjectes al calendari electoral -primer les catalanes, després les madrilenyes-, i que Pedro Sánchez no ha fet cap pas ferm per resoldre el conflicte. D'excuses en trobarà tantes com calgui, o almenys tantes com vulgui buscar en el calendari. També és cert que, per ara, d'incentius per trobar una via tampoc li sobren: disposa d'una certa estabilitat al Congrés gràcies al bloc de la investidura -ERC no se'n desmarca tot i la manca de concrecions sobre el diàleg, encara que apugi el to o Gabriel Rufián amenaci el PSOE- i observa com a Catalunya es demora la formació del Govern. La negociació entre els republicans i Junts, a banda d'evidenciar les cicatrius d'una dècada de procés, està contribuint a generar de tot menys anticossos per curar les divergències.

Que el cas de Turull tingui via lliure cap a Europa pot ser una bona notícia per a les defenses, que a partir d'ara podran jugar en camp neutral, però també exemplifica els límits i les penúries que han viscut tots els condemnats per l'1-O. Hi haurà reparació al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)? És probable, com ja han apuntat altres casos, a l'estil del d'Arnaldo Otegi. Servirà perquè l'independentisme es carregui de raons? Sense cap mena de dubte. Tindrà repercussions severes en l'Estat a nivell internacional? De moment, tenir presos polítics no els ha penalitzat, ni cap gran potència els ha estirat de les orelles, malgrat que alguns ministres han estat ruboritzats en mitjans de prestigi. Acostarà la independència rebre justícia a Europa? Potser és un pas, però no decisiu. Un dels diagnòstics més sagnants per al moviment és que va generar més indignació ciutadana l'empresonament de Hasél que no pas la revocació, després de les eleccions, del tercer grau dels presos polítics.

Sense estratègia compartida, els exemples de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras són més un record de les ferides del passat que no pas un pilar per construir el futur del moviment. El dilema no és senzill de resoldre: poden els mateixos protagonistes de la tardor del 2017 erigir-se en els elements indispensables per recuperar la iniciativa? La pregunta val per a Oriol Junqueras, que des de la presó dirigeix la maquinària d'ERC, però també per a Carles Puigdemont, líder de Junts i al capdavant de l'estratègia a l'exili. Mentre la relació -repressió a banda- sigui poc fluïda entre tots dos, poques opcions hi ha de tornar a la unitat que es va viure -aquesta vegada de manera real- entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre, quan dirigents d'ERC podien donar ordre a les bases del PDECat, i a l'inrevés, sense que es fessin males cares entre els presents.

La manca de full de ruta compartit fa que les victòries només puguin venir d'Europa, i ofereix a Sánchez un terreny de joc còmode per a continuar dilatant qualsevol resolució. O, potser, el líder del PSOE ha entès que, tal com estan les coses -repressió de baixa intensitat, normalitzada malgrat les estridències dels irreductibles, i divergències flagrants dins l'independentisme a l'hora de constituir un nou executiu-, ja ha resolt el conflicte de la manera que més li interessava: sense pagar cap preu -per ara- al Congrés dels Diputats i assenyalant que, a l'altra banda, només hi ha una cadira buida per les discrepàncies entre socis. I aquesta és una qüestió que no resoldrà, precisament, cap tribunal amb seu a Estrasburg.