La campanya de Madrid amenaça de lesionar de forma severa la convivència i el clima de concòrdia que, pel que sembla, presidia fins ara la política estatal i regional. Ves per on que els catalans ja no serem els únics dividits per les qüestions polítiques. A la capital que es presenta oberta, tolerant i cosmopolita, l'extrema dreta és, maluradament, la que marca el pas. Ho fa allà, rebentant fins i tot debats electorals, però també al Parlament de Catalunya, on lidera el bloc de la intransigència i on els grups no acaben d'afinar com han de gestionar la seva presència i se les tenen amb el decàleg antifeixista.

En la campanya del 14-F, a molts els va agradar la forma amb la qual el líder del PP català, Alejandro Fernández, va plantar cara als debats al cap de files de Vox, Ignacio Garriga. El titllava de populista i d'ambicionar ser a la cambra als matins i voler-la tancar a la tarda. Tenia tota la raó, però feia una mica de trampa, per començar perquè si els ultres han fet fortuna és bàsicament gràcies al relat involucionista alimentat pel PP en molts àmbits. La irrupció de Vox amenaçava els populars de deixar-los fora de la cambra catalana i ni els uns ni els altres tenien cap possibilitat de governar Catalunya. A Fernández, doncs, li sortia gratis, ben al contrari del que els passa als seus companys de Madrid. Si la por a una reculada democràtica en tota regla no qualla i mobilitza extraordinàriament l'esquerra, el PP es prepara allà per compartir govern amb Vox. Díaz Ayuso no era al debat radiofònic que ha abandonat Iglesias -ha estat escandalosa la manca de reflexos dels altres dos candidats d'esquerres-, però el seu partit li ha rigut sense dubtar-ho les gràcies a les xarxes a Rocío Monasterio, que ja es veu de vicepresidenta de la Comunitat de Madrid.

Som davant d'una irresponsabilitat de la que pocs n'escapen a l'hora d'atribuir culpes: la d'usar l'extrema dreta en funció de la seva conjuntura electoral o fins i tot comercial. Passa amb el PP, que ha blanquejat i normalitzat els ultres a una velocitat supersònica convertint-los en socis de referència arreu de l'Estat, i també amb el PSOE, que a Andalusia els va inflar per debilitar els populars. A Catalunya, les forces independentistes i els comuns van situar Vox al bell mig del debat per desgastar al PSC, que no aclaria si acceptaria o no els seus vots per investir Salvador Illa. I col·lectius independentistes els van regalar tota la victimització que buscaven i els oferien les televisions espanyoles rebentant les seves suposades rodes de premsa al carrer. Molts mitjans se'n van fer ressò perquè les corredisses els feien vendre diaris i tenir visites, de la mateixa manera que les televisions que ara no volen fer debats amb Vox no han tingut inconvenient per amplificar-ne el discurs.

L'extrema dreta molesta i és desagradable, és clar que sí. I practica un discurs de l'odi i contra els valors democràtics que no pot ser acceptat en democràcia i que ha de ser combatut. El problema és com fer-ho. Em temo que a hores d'ara, amb l'extrema dreta instal·lada a les institucions, ja no hi ha una fórmula del tot eficaç. És millor deixar-los fora dels debats i entrevistes –com es pretenia a la campanya catalana– donant-los arguments per victimitzar-se, o bé donar-los veu per posar-los en evidència com va fer Lídia Heredia quan va entrevistar Garriga i va quedar clar que no en tenia ni idea de les magnituds de l'administració? El mateix pel que fa al debat sobre si han de tenir o no els senadors que els pertoca o si és bo o no abandonar el ple del Parlament quan hi intervenen. Fins i tot quan, des de la política i els mitjans, es planteja si és més efectiu debatre el seu discurs des de la raó o des de l’emoció.

El problema –i tal vegada la solució– rau a posar, ja des d'ara i amb tot el compromís, les bases per evitar que el discurs de l'odi, amb les desigualtats i la ignorància que l'alimenten, faci forat i contamini les institucions. De moment contemplarem com els que s'han servit de l'extrema dreta, els que hi volen pactar o els que s'hi han manifestat sense manies a Barcelona i a Madrid, s'esgargamellen perquè ara no la poden domar i amenaça de devorar-los.