El 15-M és mainstream. Ho explica Joan Serra Carné en la seva crònica d'aquest divendres, en la vigília dels deu anys de l'esclat del moviment dels indignats. Les reivindicacions d'aquell moviment, amb el que era difícil interlocutar però del que sí que se'n desprenia descontentament per les polítiques d'austeritat, per la crisi climàtica, per les desigualtats de gènere, els problemes d'accés a l'habitatge o per l'allunyament entre política i ciutadania que accentuaven els escàndols de corrupció, són avui centrals. Només cal que mirem al Parlament de Catalunya. Només el PP i Vox rebutgen sense manies aquesta agenda.

Una altra cosa és com s'ha traslladat a la política institucional. S'ha incorporat als programes polítics i als debats, sí, però els avenços són encara molt tímids i a vegades no passen del simbolisme, també per l'acció dels jutges, abonats a una lectura restrictiva dels drets. De fet, el que passa al carrer, el que pot ser un clam, sempre triga a traspassar a la política. A les eleccions municipals de 2011, dels indignats que ocupaven les places no se'n va veure ni rastre, entre altres coses perquè tampoc havien cristal·litzat com a oferta electoral. A Catalunya, de fet, la CiU d'Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida que aplicava amb entusiasme les polítiques d'austeritat al Govern va guanyar-les per primera vegada aconseguint, per exemple, l'Ajuntament de Barcelona. I a Espanya ho va fer el PP de forma còmoda. Les esquerres clàssiques estaven noquejades i les noves, amb cares com Ada Colau, Pablo Iglesias o David Fernàndez, encara trigaria a fer forat a les institucions.

El balanç ha estat, com deia, agredolç. El projecte rupturista dels comuns i de Podem s'ha quedat a mitges i no ha pogut capgirar situacions com l'especulació amb l'habitatge, que encara no és considerat un dret bàsic a efectes pràctics, i la sortida de la crisi financera de 2008, sumada a les estretors que s'intueixen gràcies a la pandèmia, no han frenat les desigualtats o la crisi climàtica. Sí que hi ha més avenços –potser perquè és econòmicament més assequible i és més difícil posar-hi excuses– en la igualtat home-dona malgrat que queda camí per recórrer.

No s'ha aconseguit un canvi de règim, passar pàgina de la monarquia o de les estructures tancades i centralistes de l'actual estat espanyol. L'adeu d'Iglesias per la porta del darrere després del seu discret resultat i la clara victòria de la dreta populista d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid i la humiliació política de Colau quan va acceptar els vots de Manuel Valls, el candidat de l'establishment barceloní, i pactar amb el sistèmic Jaume Collboni són imatges gràfiques de com l'assalt als cels queda ben lluny. L'altre projecte de ruptura que es va posar damunt la taula de forma simultània, el de la independència de Catalunya, no ha plegat encara veles, però els actors fan molts punts per fer-ho. Més aviat que tard pel camí que van per més que Espanya no s'aturi a l'hora de regalar-los arguments.

El dia a dia de l'activitat política no es pot separar, però, d'algunes de les dinàmiques a les quals va donar lloc el 15-M. Corrupció a la Casa Reial, el PP i CDC corcats pels escàndols de Bárcenas, els Pujol, Rato, el Palau o el 3%... tocava obrir la política i fer-la més transparent i neta. Això es va traduir en processos de selecció públics per alguns alts càrrecs, portals de transparència, reducció de despeses de protocol i fins i tot de sous en una mena de competició per semblar més aviat frares franciscans que no pas representants institucionals.

En aquest àmbit, però, les coses tampoc s'han acabat de fer bé. Els portals de transparència són sovint un acumulat de dades amb poca solta i volta que, sense l'ajuda del periodisme, és difícil que un ciutadà desxifri i contextualitzi. I les demandes d’informació apel·lant a la llei de transparència estan a l'ordre del dia. Els processos queden a mitges. El darrer cas, que hem explicat aquests dies, és el de la tria del gerent del Parc de Collserola. El càrrec ha recaigut en l’exalcalde socialista de Sant Just, Josep Perpinyà, que fa uns mesos va deixar l'Ajuntament per problemes de salut. Afirmen des de la Diputació i el Consorci que és, sens dubte, el més preparat dels aspirants. És possible. Passa, però, que saltar-se el concurs que s'havia fet públic per allò de quedar bé i fer-ho per la via directa a través d'un comitè tècnic és legal però no estètic. O el que hem vist amb l'arrencada de la legislatura. Els diputats declaren els seus béns i diuen quants diners tenen al banc, però ningú comprova que sigui cert. I ens hem de creure que persones que han estat diputats i consellers una pila d'anys, amb un sou que frega els 100.000 euros, només tenen uns quants milers d'euros estalviats a partir del "principi de confiança".

El 15-M anava també d'empoderament ciutadà. D'una ciutadania activa, mobilitzada i vigilant. Jordi Cuixart parlava aquesta setmana de "tornar a les places i als carrers". És això o quedar-se a mitges i seguir alimentant la frustració.