Setmana de notícies i també de moltes pistes del que pot passar en els pròxims temps a la política catalana. Després d'un dissabte i un diumenge en el qual s'intuïen moviments d'acostament, dilluns ens vam despertar amb la notícia d'un acord entre ERC i Junts. Ni govern en minoria amb vots "regalats" de juntaires o socialistes, ni unes noves eleccions. Els dos partits grans de l'independentisme van optar per fer propòsit d'esmena i pel mal menor posant-se d'acord després de fer importants cessions, com passa en qualsevol pacte.

I ho van fer amb dues paradoxes. Junts, que formalment prioritzava el full de ruta en la negociació i mantenir vigent el mandat de l'1-O, va optar per acumular més poder al Govern i pel possibilisme. I ERC, que presentava la seva presidència com la garantia d'un gir a l'esquerra, cedia conselleries com Salut, Afers Socials i no sumava les competències d'Habitatge. A canvi, Pere Aragonès s'assegurava els poders de la presidència -entre d'altres cessar consellers i convocar eleccions- i esvaïa les ombres de tutela. Unes ombres (i uns comentaris) que han dolgut especialment a Carles Puigdemont, que aquest divendres no ha amagat el seu enuig a més de marcar distàncies amb alguns aspectes de l'acord.

El president investit ha estat el protagonista del matí i el president buscava ser-ho a la tarda amb la seva llarga i contundent carta a la militància de Junts, també amb dards als mitjans de comunicació. Segons ell, "pràcticament tots" actuen amb "falsedat i immoralitat" quan es refereixen a les seves intencions. Però a mitja tarda, els companys de l'Ara han explicat una notícia rellevant: l'exdirector general de la Caixa i durant dècades alt càrrec en altres empreses de l'Íbex-35 participades per l'entitat de les torres negres, Jaume Giró, serà el nou conseller d'Economia. Després que es resolgués el canvi de mans de la conselleria de Salut -que per motius obvis s'havia convertit en la més rellevant de l'executiu i en la negociació- estava per resoldre la incògnita de què passaria amb la conselleria que fins ara havia ocupat Aragonès i que és la més decisiva de l'executiu, dissenyat perquè el seu número dos la lideri.

Jordi Sànchez ha patit desgast durant la negociació. La seva oferta d'entregar els vots a ERC per impedir eleccions -retirada quan anaven mal dades carregant de raons als que parlaven de catxa- va fer que se'l qüestionés. Ni el sector institucional, que temia quedar-se fora de l'executiu, ni el que es presenta com el més unilateralista, i per tant contraposat a Junqueras i Aragonès, ho avalaven. Les crítiques es començaven a fer sentir després que al seu moment el fracàs de la negociació a l'estiu per integrar el PDECat ja hagués generat dubtes. 

El secretari general de Junts ha estat capaç de conduir les coses cap a on volia. En primer lloc guanyant amb claredat la consulta interna a Junts, plantejada de tal manera que no saltés pels aires la investidura d'Aragonès. No votar el pacte era regalar els vots a Esquerra que, com deia, no era l’opció que volien ni el sector institucional ni el més allunyat de la tradició de CDC. I, lògicament, l'acord que ell va negociar va obtenir un aval rotund dels militants.

I avui ha tapat la crisi que va obrir Elsa Artadi quan, contra pronòstic, va comunicar a principis de setmana que no volia ser vicepresidenta i consellera d'Economia en un intent de preservar-se i atenent també als recels del president a l'exili. La seva trajectòria, pes orgànic, proximitat política a Puigdemont i fins i tot la condició de dona la convertien en candidata ideal. El secretari general de Junts es va moure de pressa i va veure en Giró, disposat a implicar-se en nous projectes, una ocasió. Es tracta d'un home acostumat al poder i a la projecció pública, que ha tingut bona interlocució amb Junqueras i Aragonès aquests anys i que, després de la seva "sortida amistosa" de la Fundació la Caixa fa un any i mig, va tenir una mala experiència al costat de Joan Laporta. Havia de ser vicepresident econòmic del Barça, però els problemes del club i el marge d'actuació que havia de tenir a la junta van fer que s'ho repensés i sortís del projecte per la porta del darrere.

La tria de Giró no és gens innòcua. El nom és el missatge i n'envia dos que són complementaris. El primer és que Junts vol arremangar-se en la gestió, que no vol deixar aquest espai a ERC. El partit no desatendrà l’unilateralisme discursiu que alguns dels seus dirigents conreen en els discursos –sense concretar els fets– i que consideren que desgasta ERC i els permet competir amb la CUP amb Puigdemont de baluard. Però el 14-F va constatar que no n'hi ha prou i per això presentarà batalla per no perdre l'espai que tradicionalment havia ocupat CiU. Giró no farà simbolisme ni volar coloms. Com, per cert, tampoc en volia fer Jaume Alonso-Cuevillas a la mesa del Parlament. El nou conseller intentarà fer realitat la banca pública i avançar cap a la independència, és clar. Però té capacitat d'interlocució (i la jugarà) a Madrid en tota mena de cercles de poder, anirà a negociar el nou model de finançament i intentarà refer complicitats amb els àmbits patronals gràcies, per exemple, a les seves bones relacions amb la patronal Foment.

I el segon és ideològic. Aragonès ha pactat amb la CUP i aquest divendres parlava al ple de govern d'esquerres i mirava als comuns, a més del grup que lidera Dolors Sabater. Junts no se sumarà a aquesta estratègia. No pecarà d'incompareixença a l'espai liberal i de la dreta per més que alguns dirigents (i adversaris, com ara el PDECat) els situïn a l'esquerra aprofitant la indefinició formal del partit intentant que la independència passés davant de tot. Ocupar aquest espai és una estratègia que té sentit i que, fins i tot, és necessària en clau independentista. Giró no tindrà problemes per fer-se fotos amb els comuns i la CUP si entén que els acords són raonables i que permeten avançar. Però pels dos grups d'esquerres el seu currículum és una llosa perquè, per a ells, el nom també és el missatge. Encara que Artadi, Joan Canadell –que va guanyar les primàries internes al partit– o Ramon Tremosa tinguin idees tant o més liberals que les del proper conseller d'Economia.

La legislatura promet política. I la política és la que ha de permetre avançar gràcies a la capacitat de bastir enteses entre diferents. No serà fàcil, però és necessari. Que comenci a córrer la pilota.