La dreta espanyola té capacitat de mobilitzar. I sobretot de marcar l'agenda política a l’esquerra (o a tot allò que no sigui dreta estricta, si ho preferiu). Va passar quan es va fer esperar la legalització del PCE i encara més la d'ERC, amb la batalla de València, quan es van indultar els colpistes del 23-F, cada cop que es pretenia un procés negociador amb ETA i, més darrerament, amb la redacció i aprovació del nou Estatut de Catalunya, que es va votar en referèndum el 2006 i que va acabar retallant i reinterpretant a la baixa el TC el 2010. És una forma de funcionar, la de l'esquerra acoquinada per la dreta, que carrega de raons als que, a Catalunya, afirmen que tant hi fa blaus o vermells, que amb Espanya no hi ha res a fer o a parlar. I és el que, en definitiva, dificulta també resoldre els conflictes polítics de forma una mica més civilitzada.

El PP, ara del bracet de Vox, torna a la casella de 2004. Aleshores Mariano Rajoy, que acabava de perdre les eleccions generals després de les mentides del govern d'Aznar sobre l’autoria de l'11-M, va decidir que calia tancar files i cohesionar el partit. I va optar per l'anticatalanisme, que fins que no es demostri el contrari és la ideologia de masses de l'espanyolisme. Va recollir firmes i ho va incendiar tot. Van convertir una reforma que pretenia encaixar Catalunya federalitzant una mica Espanya en un desafiament, en un problema de sobirania que feria de mort la nació espanyola. El seu partit va tancar files perquè el patriotisme espanyol encara fa de ciment intern (la fotografia de les tres dretes a la plaça Colón i els pactes posteriors en són el millor exemple), però el que va decantar la balança i va convertir en una aixecada de camisa l’”apoyaré” de Zapatero va ser la fractura dins del PSOE.

Aleshores la vella guàrdia, amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant, i els barons regionals es van mobilitzar per provocar que Zapatero es desdigués d'un projecte que ell mateix havia dit que havia de ser "el mascaró de proa" d’un nou model territorial. Ja sabeu com va acabar la història. Quinze anys després l’esquema és idèntic. Aleshores l’objectiu era Zapatero i ara, amb els indults, és Sánchez. El PP hi torna perquè a Rajoy allò li va funcionar i ara ho vol repetir sense tenir en compte que aleshores anava sol i que ara va de bracet dels ultres de Vox i que entre la còpia i l'original la gent sovint escull l'original si del que es tracta és de receptar intransigència. El PSOE va perdre amb estrèpit les eleccions del 2011 per la crisi econòmica, sí, però també perquè no havia estat capaç de gestionar el malestar català i plantar cara al discurs radicalitzat del PP durant set anys.

Sánchez sap que els presos no sortiran al carrer demanant perdó, que l’independentisme no es donarà per satisfet amb els indults i que seguirà demanant l’amnistia i el referèndum i fins i tot planificant un nou "embat". Però també necessita els vots d'ERC i, si no vol tenir els dies comptats a la Moncloa, necessita preservar la iniciativa política i no regalar èxits a la dreta. I fer-se enrere en els indults és ara el millor regal que podria fer a Pablo Casado i a Santiago Abascal. Ningú va dir que això fos fàcil. Tampoc per ell.