Pedro Sánchez concedirà els discursos a contracor, impulsat per les necessitats conjunturals de suport parlamentari. El fracàs estrepitós de l’operació Múrcia, que va provocar un triomf del PP a Madrid i l’evaporació de Ciutadans com a soci alternatiu a ERC i Bildu, ha deixat sense opcions al líder del PSOE, que es veu obligat a “parlar català en la intimitat” com el seu antecessor José María Aznar.

És evident que les paraules d’Iceta i Ávalos –entre d’altres– elogiant la via dels indults són declaracions farisees motivades per l’instint de supervivència política, el mateix instint que va fer cridar “¡apoyaré!” a Rodríguez Zapatero al Palau Sant Jordi de Barcelona. Però la política és això, aprofitar les febleses de l’adversari per impulsar l’agenda pròpia. La sinceritat o la convicció no són requisits per la negociació política. 

De forma directa, els indults només solucionen el dolor de les famílies dels presos polítics indultats i atorguen la llibertat als afectats, que no és poca cosa però que no soluciona res. Tanmateix, la principal derivada dels indults –sumats a la taula de negociació Catalunya-Estat– és que situaran el conflicte territorial en l’àmbit de la política, tot enviant un missatge poderós de reconeixement de l’interlocutor i de la naturalesa política del conflicte, quelcom que fins ara havia estat negat.

Els indults són un reconeixement del fracàs de la fórmula judicial com a remei contra el separatisme. Fins ara, l’Estat ha negat la naturalesa de subjecte polític a Catalunya, a diferència d’altres conflictes a Europa i al món on s’han produït negociacions fins i tot enmig de guerres de guerrilles, atemptats terroristes i repressions indiscriminades. Els indults i la taula de negociació seran una esmena a la totalitat.

D’aquí a dos anys, la situació política a Espanya condicionarà completament l’evolució del camí cap a la independència. Si Sánchez aconsegueix treure rèdit d’una eventual recuperació econòmica i social postpandèmia –que està per veure– en el millor dels casos es trobarà en la mateixa situació que ara: necessitat de pactar amb els independentismes “perifèrics” per poder governar i aprovar pressupostos. 

L’altre escenari –altament probable– és el retorn de la dreta a la Moncloa, més desacomplexada que mai, pujat al cavall sempre guanyador de l’anticatalanisme furibund i el nacionalisme espanyol més recalcitrant. En aquest punt, haver transitat durant dos anys el camí de la negociació política del conflicte territorial –fins i tot sense resultats tangibles– servirà perquè dins i fora de Catalunya quedi palesa la impossibilitat metafísica d’una Espanya plurinacional, democràtica i respectuosa dels drets fonamentals.