L'aterratge de Pere Aragonès al Palau de la Generalitat ha estat acompanyat d'una meditada baixada de revolucions en el xoc -principalment retòric al llarg dels últims anys- amb l'Estat. El marc que es pretén fixar és que ha arrencat una nova etapa de diàleg i que s'ha de fer un nou -últim?- intent per aconseguir l'autodeterminació i l'amnistia. Aragonès té una relació més fluïda amb Pedro Sánchez que el seu antecessor, Quim Torra, fruit d'haver-hi negociat directament la investidura al Congrés dels Diputats durant la tardor del 2019. No són dos estranys.

El primer estadi d'aquesta nova etapa és la concessió d'uns indults que, malgrat ser vistos per sectors de l'independentisme com un "mercadeig" que afecta directament els presos, tindran un efecte polític innegable. Just després del referèndum, en ple procés de mediació entre l'Estat i la Generalitat per desescalar el conflicte, una de les demandes dels anomenats moderats era que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fossin alliberats. Amb presos polítics a Lledoners, Wad-Ras i Puig de les Basses és inviable tornar a la normalitat, perquè el terreny de joc continua empantanegat.

Ara bé: què és tornar a la normalitat? Tot plegat s'arreglarà amb la negociació d'un nou finançament, com suggereix Miquel Iceta? L'independentisme -i les seves bases- no poden assumir el cost polític d'haver fet una consulta el 9-N i un referèndum l'1-O per acabar parlant amb Pedro Sánchez d'un nou repartiment de recursos al costat de la resta d'autonomies. En tot cas, però, de la mateixa manera que la Moncloa no pot lligar la mesa de negociació al nou finançament, la Generalitat no pot menystenir l'arribada de més recursos en un context d'emergència social derivada del coronavirus.

És probable que, superat el trauma del 2017, l'independentisme hagi assumit de manera majoritària -més enllà dels altaveus més potents de cada estratègia- que creure en un horitzó de sobirania plena, i treballar per aconseguir-lo, no és incompatible amb governar bé. Si la Generalitat és un obstacle per fer la independència, des d'on es s'aconseguirà? És millor regalar-la al PSC? Les dues preguntes es responen soles.

No és cap secret que la taula de diàleg no servirà per resoldre el conflicte en el curt termini. Els indults, que formalment estan fora dels canals de comunicació entre governs, són només una solució individual. Gens menyspreable, perquè el patiment dels presos i les famílies fa anys que s'allarga, però exclusivament individual. Només una amnistia inclou els exiliats, que aquesta setmana han col·leccionat una nova victòria amb el retorn, encara que sigui provisional, de la immunitat parlamentària perduda quan es va votar el suplicatori enviat pel Tribunal Suprem.

La debilitat de la causa judicial contra l'independentisme ve de l'exterior -Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Luxemburg, possiblement Estrasburg-, però fins ara el PSOE no ha mogut fitxa per resoldre cap problema. I, si es concedeix l'indult, es produirà una paradoxa: els presos, condemnats per sedició, podran trepitjar el carrer després de tres anys i mig; els exiliats, en canvi, podran anar per tot Europa menys a Espanya, una condemna humanament més dura que si s'haguessin quedat a Catalunya després del 27-O. No poder tornar a casa després d'anar guanyant a tots els tribunals d'Europa és, precisament, la pena -i la injustícia- més gran que arrossega Carles Puigdemont.

Perquè la desinflamació funcioni, per tant, no n'hi ha prou amb indults. Causes com l'oberta al Tribunal de Comptes sobre l'acció exterior de les últimes legislatures demostren fins a quin punt el combat ideològic contra l'independentisme s'exerceix amb més contundència des dels jutjats que no pas des de la Moncloa. I, quan Miquel Iceta planteja un nou finançament en el marc de la taula de diàleg, no li està fent un favor. Per negociar més recursos ja hi ha comissions bilaterals, consells de política fiscal i financera o, fins i tot, reunions entre Aragonès i Sánchez.

I, si per necessitat -mantenir-se en el poder amb la majoria de la investidura- o per convicció -qui sap si el líder del PSOE ha decidit passar a la història com el primer president espanyol que va entendre la magnitud de les demandes catalanes-, la Moncloa ha decidit fer el pas, s'han d'abordar les solucions de fons. Qualsevol alternativa seria, simplement, posar un pedaç i eixamplar les discrepàncies.

Sánchez, a banda, només podrà continuar sent president si té un bon resultat a Catalunya i si els nacionalismes perifèrics li fan costat. Per això la fotografia que hi haurà el 13 de juny a la Plaza Colón, amb el PP, Ciutadans -que ràpid s'ha acabat el gir al centre, exigu en resultats, protagonitzat per Inés Arrimadas i Edmundo Bal a Madrid- i Vox, també dona oxigen al PSOE: contra la dreta, ja se sap, es viu millor. Encara més si Pablo Casado, que emula les pitjors decisions de Mariano Rajoy, surt a buscar signatures contra els indults. O, el que és el mateix, contra l'independentisme.

El lema "ho tornarem a fer" pot ser molt cridaner pel Suprem, també pels contraris a la mesura de gràcia, però quan es demanen actes de contrició a l'independentisme també s'haurien de comptabilitzar les vegades que, des de la tardor del 2017, han trencat de manera efectiva l'ordenament constitucional. I preguntar-se, de passada, si l'actual Govern, en el curt termini, optarà per la unilateralitat.