El líder dels comuns al Congrés, Jaume Asens, és un líder sensible al dret d’autodeterminació i explícitament oposat a la recepta repressiva aplicada per l’Estat al conflicte català. Ha treballat i treballa per obrir una escletxa al mur que Espanya manté aixecat davant l’impuls democràtic per la independència de la majoria dels catalans.

Aquesta setmana, tanmateix, Asens va repetir una visió errònia que ja havia expressat en altres ocasions: per avançar cal que l’independentisme renunciï a la unilateralitat. Així, el líder comú posa la càrrega de la prova sobre la part que sempre ha defensat la negociació i el diàleg, en comptes de posar-la sobre qui tothora ha negat qualsevol oportunitat al debat i a la resolució democràtica del conflicte, i ha optat per la repressió policial, mediàtica i judicial com a única recepta. 

L’independentisme va renunciar a la unilateralitat el 10 d’octubre de 2017, i mai més no hi ha tornat. L’Estat, per contra, no ha fet res més que actuar unilateralment des que Rodríguez Zapatero va decidir no honorar la seva paraula de respectar l’Estatut català.

La decisió de l’Estat de canviar tot el que no li agradava de l’Estatut aprovat per la ciutadania catalana no va sorgir de cap negociació bilateral entre Espanya i Catalunya, que jo recordi. La decisió de limitar l’acció legislativa del Parlament de Catalunya no va ser el resultat de cap acord entre la Generalitat i el govern de l’Estat, si la memòria no em falla.

Encara diria més: estic gairebé segur que la prohibició de la consulta del 9-N, la repressió violenta de l'1-0 i la decisió d’aplicar l’article 155 no va derivar de cap taula de negociació entre els líders catalans i els representants de l’Estat.

Unilateralitat vol dir executar una decisió sense acord amb l’altra part. És el contrari de bilateralitat o multilateralitat. És exactament el que ha fet l’Estat davant el desig d’una majoria absoluta de catalans que vol la independència.

Els conflictes territorials sempre s’han resolt quan els estats renuncien a la unilateralitat per buscar una solució de manera bilateral amb qui vol canviar l'statu quo. Quan els irlandesos es van cansar del domini britànic i van reclamar la seva independència, la resposta de Londres va ser la repressió, la tortura i la presó, que va provocar la reacció violenta dels irlandesos. Només quan Lloyd George, Chamberlain i Churchill van entendre que calia abandonar la unilateralitat i seure amb Griffith, De Valera i Collins per trobar una solució el conflicte va encaminar-se cap a una resolució.

Els indults i la reforma de la sedició són també accions unilaterals de l’Estat, que per més benintencionades que siguin, no resolen el conflicte. El que han d’entendre fins i tot líders sensibles com Jaume Asens és que en el conflicte territorial entre Catalunya i Espanya, és l’Estat qui ha d’abandonar la unilateralitat, acceptar Catalunya com a subjecte polític i negociar de forma bilateral una solució viable i possible.