És evident que un PSOE amb majoria absoluta no faria cap moviment cap al “retrobament” o la “concòrdia”. La seva actuació durant dels fets d’octubre de 2017 i els mesos posteriors mostren que pel que fa a la unitat d’Espanya, pràcticament tots els partits d’àmbit estatal pensen el mateix.

L’únic que diferencia el PSOE de la resta és que si vol governar Espanya necessita la complicitat de Catalunya, més concretament dels partits independentistes. Sense aquesta col·laboració activa o passiva, senzillament no suma. Aquesta aritmètica política és la que ha forçat un Pedro Sánchez que volia capturar Puigdemont i portar-lo a Espanya durant la campanya, a obrir un espai de negociació amb Catalunya.

Sánchez ha demostrat mantes vegades que és un camaleó que s’adapta al que faci falta per arribar al poder i mantenir-s’hi. Pot canviar les conviccions més sòlides i traït els aliats més estrets. Després del fracàs estrepitós de l’operació Madrid i Múrcia, només pot recolzar-se en els catalans per mantenir-se en el poder, fiant el seu futur a una recuperació postpandèmia accelerada pels fons europeus.

Si el Palau Sant Jordi va ser el lloc on Rodríguez Zapatero va cercar el suport català amb el fallit “apoyaré” de 2003, el 2021 Sánchez escenificarà el seu “reencuentro” al Liceu. A contracor, el líder del PSOE explicitarà la seva aposta pels indults com a mesura de gràcia destinada a obrir un nou escenari en el conflicte Catalunya-Espanya.

La promesa falsa de Zapatero va crear enormes expectatives en la societat catalana, en el sentit de trobar un encaix dins d’Espanya que fos respectuós de la seva identitat, la seva cultura i el seu autogovern. El desencís causat per la traïció socialista va derivar en l’epifania independentista de gran part de la societat catalana, que va abraçar l’aposta per l’estat propi de forma majoritària. 

Ara Pedro Sánchez prometrà al Liceu una nova parusia de retrobada i de concòrdia. Veient les manifestacions dels empresaris, la burgesia i molts dels actors que el 2017 no va estar a l'altura de les circumstàncies, sembla evident que el PSOE ha tornat a generar unes expectatives tant o més elevades que Zapatero en 2003.

Sánchez té un ampli camp per córrer, començant amb els indults, seguint amb la reforma del Codi Penal que permeti el retorn dels exiliats, l'amnistia que acabi amb l’agonia dels més de 3.000 represaliats i acabant amb un acord que inclogui l’exercici del dret a l’autodeterminació. El problema és que el líder socialista no actua per convenciment, sinó per necessitat. 

Coneixent l’experiència prèvia de Zapatero, i preveient quin pot ser el nou viratge de Sánchez si la jugada li surt bé i en dos anys obté uns resultats que li permetin governar sense el suport dels partits catalans, la pregunta que ens hem de fer és: Si els que van creure en l'apoyaré de Zapatero van esdevenir independentistes. Quin efecte provocarà un incompliment de les promeses de concòrdia i retrobament de Sánchez en el segment de la societat catalana que ara les ha comprades?