Dimarts es veuran les cares els presidents de Catalunya i d'Espanya. Serà la primera trobada des que Pere Aragonès ocupa el despatx principal de la Plaça Sant Jaume i caldrà seguir amb atenció la posada en escena, la coreografia, les declaracions i els comunicats posteriors.

Poca cosa pot esperar-se, però, de la reunió. La Moncloa l’emmarcarà en les "trobades habituals" amb presidents autonòmics per treure qualsevol pàtina de bilateralitat i la Generalitat mirarà de vendre-la com una prova del canvi de tarannà d’un estat espanyol que –ara sí– estaria disposat a trobar una sortida negociada al conflicte polític amb Catalunya.

La trobada oficial de la taula de diàleg no es produirà fins a setembre, però les converses, intercanvi de missatges i reunions no oficials seguiran succeint-se fora dels focus i amb la màxima discreció. La cola que enganxa les parts a l’escenari de negociació es diu necessitat. Sánchez la necessita si vol sobreviure el proper dos anys i Aragonès per demostrar que l'aposta pel diàleg té recorregut.

No serà la primera vegada que s’inicia una negociació amb dos actors amb posicions absolutament allunyades. Catalunya vol amnistia i autodeterminació i Espanya no vol cap modificació substancial de l’statu quo. El futur determinarà si hi ha un punt intermedi d’intersecció que pugui ser acceptat per ambdues parts.

Si mirem conflictes polítics històrics amb solucions negociades, veurem que els resultats no acostumen a agradar a cap de les parts. Es presenten com etapes d’un camí llarg cap a un objectiu al qual no es renuncia. I sempre hi ha avenços i retrocessos, la negociació  mai no és una línia recta.

La trobada de dimarts obrirà una porta que porta massa temps tancada. Catalunya ha validat a les urnes l’aposta per la negociació bilateral. L’Estat ha d’avançar en el replegament de la repressió, amb la reforma del Codi Penal i la desactivació de l’auto de fe del Tribunal de Comptes. Si no ho fa, serà molt difícil avançar en cap escenari de negociació.