Es tracta de treballar més temps i també de cobrar menys, de perdre poder adquisitiu. Va contra la lògica, però segons el govern espanyol i els agents socials que ho han acordat, aquesta és l'única via per poder seguir fent sostenible el sistema de pensions. El ministre Escrivá ho va dir ben clarament: la generació del baby boom, els nascuts entre 1960 i 1975, haurà d’allargar la seva vida laboral si no vol veure dràsticament retallada la seva pensió quan els arribi l'edat legal de jubilar-se. Aquest divendres ho ha intentat rectificar, però se li va entendre tot.

Una altra vegada i un altre llençol perdut per qui menys té castigant, de nou, l'entrada del jovent al mercat laboral. I en van... És evident que, per una qüestió demogràfica i de recursos de la seguretat social, el sistema públic de pensions espanyol és difícilment sostenible. Per això la Unió Europa ha exigit que es reformi, en el marc de la concessió dels fons Next Generation per posar al dia l'economia continental després de la pandèmia. El sistema de pensions i també el mercat laboral. Van donar marge al govern de Pedro Sánchez i als agents socials per a fer-ho.

De fet, el govern espanyol ja fa temps que intenta reorientar la situació. Ha reduït els ajuts fiscals als plans privats de pensions (ara desgraven menys i, per tant, estan menys subvencionats per la hisenda pública) i estudia com fomentar que siguin les empreses les que facin plans col·lectius per als treballadors i que aquests puguin ajudar a finançar el sistema. És evident que cal posar-lo al dia. Però no perquè sigui car, sinó perquè les seves xifres el situen en la banda de la precarietat.

El sistema espanyol proporciona subsidis molt humils als que els cobren. La meitat de les pensions no arriba als 700 euros, i la situació és especialment greu en el cas de les vídues, que no tenen prou anys cotitzats o directament no en tenen. Segons alguns estudis, les darreres grans reformes, la del 2011 del PSOE i la del 2013 del PP, hauran fet caure un 40% el poder adquisitiu dels pensionistes l'any 2050. 

La solució no passa, segurament, per destinar més diners al sistema de pensions sense tocar res més. Espanya, i també Catalunya, necessita fer canvis de fons que vigoritzin la seva economia, reindustrialitzant-se per exemple. I això vol dir obrir el debat sobre la fiscalitat i l'aposta pels sectors de valor afegit perquè el problema rau en els sous baixos i no en la demografia. El turisme, que serà el gran beneficiat de l'ampliació de l'aeroport del Prat, no ho és. Les dificultats que alguns empresaris del sector tenen aquests dies per trobar personal fa evident fins a quin punt és un entorn precari on les cotitzacions difícilment cobreixen les despeses socials dels treballadors.

El cavall de batalla hauria de ser la fiscalitat. Espanya segueix amb una de les pressions fiscals més baixes d'Europa, amb un impost de societats mal estructurat i facilitant l'elusió i l'evasió fiscal. Si la recaptació en relació al PIB se situés a la mitjana de la zona euro, Espanya recaptaria gairebé 80.000 milions d'euros més cada any. I és increïble que CCOO i UGT, els grans sindicats espanyols, acceptin aquest marc de joc i es limitin a mirar de mantenir els drets actuals i a reclamar algunes mesures pal·liatives. El que val pel procés independentista també val pels drets laborals: sense tornar al carrer, exercir pressió i, si cal, generar una certa situació de conflicte, se seguiran acordant rebaixes. No es tracta de defensar drets. Es tracta de reclamar-ne de nous.