Les dades ens mostren que la situació de la llengua catalana és molt precària, sobretot en aquells àmbits que són imprescindibles per assegurar-ne la vitalitat i futur. Una mostra recent ens deia que menys d’un 30% dels joves enquestats a l’àrea de Barcelona tenen el català com a llengua d’ús habitual. Alhora, la presència del català a les plataformes de continguts audiovisuals i les aplicacions de socialització a Internet encara és testimonial, i els creadors catalans opten majoritàriament per la llengua castellana amb l’argument “d’arribar a més públic”. 

És evident que qui més pot fer per revertir aquesta situació és l’administració. S’han fet i es fan moltes coses per promoure l’ús i la presència del català, algunes d’eficaces i d’altres d’equivocades i inútils, però també és evident que cadascú de nosaltres podríem fer molt més per ajudar a garantir la supervivència de la llengua, element sense el qual no pot existir Catalunya com a país i com a cultura.

Un dels discursos que se senten amb freqüència és el de fer “atractiva” la llengua, el de “seduir” els nous parlants potencials. Crec que no és el camí. Més enllà dels casos en que ho fem per gust o per interès cultural i ens apuntem a una acadèmia, les llengües d’adopten i s’aprenen per necessitat. Incorporem un idioma si ens és imprescindible per fer vida social, per treballar, per comunicar-nos, per lligar, sigui o no sigui "atractiu" o "seductor".

Moltes vegades ens indignem quan trobem gent que porta vint anys a Catalunya i encara no parla català. Podem aprofundir en les causes: falta d’interès en la cultura d’acollida, manca de temps, incapacitat intel·lectual o el que vulguem, però la realitat és ben clara: no aprenen català perquè no el necessiten per treballar, per fer tràmits, per fer amics o per anar a comprar. 

Arribem al punt neuràlgic del tema d’aquesta columna: deixant de banda la tasca de les administracions (que mereixeria un altre article exclusiu) què podem fer nosaltres per tal que el català sigui necessari i que tothom que visqui a Catalunya l’acabi aprenent i utilitzant? Segur que tot és culpa de la política lingüística dels governs i de la CCMA i dels Youtubers que es passen al castellà? Segur que nosaltres no hi tenim res a veure?

Que aixequi la mà qui s’adreça sempre en català a tots els cambrers i a tots els dependents de comerç a Catalunya. Que llenci la primera pedra qui rebutja totes les trucades de telemàrqueting perquè demana que li parlin en català. O qui exigeix el català a tots els serveis d’atenció al client. O qui demana el manual d’instruccions d’electrodomèstics i automòbils en català tal com mana la legislació. El que no parla mai directament en castellà als desconeguts de fenotip asiàtic, sud-americà o africà, i que no insisteix en parlar-li en castellà fins i tot quan aquests demanen que ho facin en català per aprendre’n més ràpid.

El pòsit franquista d’imposició del castellà és un argument que serveix per als nostres avis, però no per a nosaltres, que només podem provocar tuits rabiüts a les xarxes de les Arrimades de torn. Ens cal una acció directa i decidida. Només salvarem el català si ens mantenim sempre i tothora en l’ús del català, davant de tothom i en qualsevol circumstància de la vida quotidiana. Que hagi sorgit un col·lectiu de nous catalans farts de que els catalanoparlants els parlin sempre en castellà, que es diu “No em canviïs la llengua”, és molt descriptiu de la magnitud de la tragèdia. 

Només si el català és necessari per lligar, per fer amics, per comprar o –sobretot– per vendre, la supervivència de la llengua estarà garantida. Infravalorem la nostra força com a consumidors. Abandonem la llengua a la primera de canvi. Ho fem davant el funcionari de l’Estat (comprensible) i ho fem davant el cambrer (incomprensible). Parlem en castellà (i en veu més alta del normal) al nouvingut o a l’estranger, fins i tot quan se’ns adrecen en català amb accent, “per cortesia” ens passem al castellà.

Molts factors han de confluir per salvar el català. Hi han de fer la seva part els governs, els mitjans, les empreses. Però hi ha una part que ens pertoca a nosaltres, que comporta un activisme intens, un canvi de xip definitiu: mantenir el català sempre i amb tothom, exigir el català en les nostres relacions de consum, en les interaccions amb les administracions i les empreses de serveis, no acceptar mai que una classe, una visita guiada o un espectacle canviï de llengua perquè una persona ho demana, parlar català sempre amb els nouvinguts i no canviar mai de llengua davant els interlocutors que fa 20 o més anys que són a Catalunya i no parlen català. No és tan fàcil però tampoc no és tan difícil, i serà més efectiu que 10 campanyes de foment o 100 doblatges de pel·lícules o sèries.