La població catalana actualment es reparteix d'una manera molt desigual, el 27.6% de la població vivim al 85,5% del territori. En el cas de l'Alt Pirineu i Aran, tot i comptar amb gairebé el 20% del territori del principat, no arribem ni a l'1% de la població. En el cas del Pallars no representem ni el 0,3% de la població.

Aquestes dades no són res més que el resultat d'anys i de polítiques d'esquena al món rural. L'eterna excusa de ser poques persones i disperses, que ha servit, i tristament encara serveix, com a argument per a no canviar res, per a seguir passant dies i anys d'esquena a la majoria del territori. Uns criteris en els quals no es prioritza el benestar de les persones, ni la seva qualitat de vida, sinó la rendibilitat econòmica i la maximització de beneficis per uns quants.

Actualment, quan parlem de les diferents transformacions que ha d’experimentar el nostre país en un futur immediat, hi hem d’incloure també la territorial sense oblidar-ne cap de les altres. No podem permetre que es perpetuï un model que viu d’esquena a la seva base, on pagesos i ramaders no poden mantenir les seves petites explotacions, on cada dia tanquen botigues de poble i obren noves grans superfícies, on emprendre nous projectes és difícil. 

Cal que teixim xarxa rural per influir directament en les decisions polítiques, on l’eix de reequilibri territorial no sigui qüestionat, ni en la planificació, ni en la implementació. I ho hem de fer des de tots els fronts. N’estem farts d’unes inversions que molts cops s’han promès i que mai s’han executat, farts de retallades en prestacions de serveis i de les excuses per no transformar ni prioritzar la població rural.

Des de l’associacionisme cultural, a l’esportiu, al veïnal, al social i al polític, des de tots els àmbits del nostre dia a dia. Som totes aquelles i aquells que hem decidit desenvolupar les nostres vides al món rural els que hem de debatre i construir alternatives al model actual. No podem, ni volem, esperar salvacions pensades i orquestrades des de les grans ciutats per a les nostres comarques que no comptin amb la nostra participació ni voluntat.

Molts cops ens hem hagut d’escoltar el concepte “ser de poble” com quelcom despectiu, com si els pobles, amb tot el que representen, fossin una cosa d’abans. Per sort, no és així: la vida existeix als pobles, volem poder-hi viure, i viure-hi plenament, amb tots els drets i totes les llibertats, com uns ciutadans més.

Aquest és el gran repte al qual ens enfrontem a les nostres comarques, revertir aquest despoblament que tot ho impregna, guanyar un col·lectiu, guanyar una vida digna. Fem-ho!