Ens ha tocat viure en un moment en que la immediatesa és la reina, en el que les coses que passen a primera hora del matí al vespre semblen d’un temps passat, on cada cop els inputs comunicatius són més constants i impulsius. El moment en que les aturades per mirar endarrere i reflexionar es veuen com una cosa antiquada.

Ara bé, també ens ha tocat viure en el moment en el que encara hi som a temps de poder-ho canviar, si més no en part. On encara trobem petits oasis o espais per a la reflexió, per a l’anàlisi, per a la crítica, per a la construcció d’opinions i posicionaments. Sovint aquests espais són petits i íntims, però també profunds i constructius.

Poder-se aturar en aquest dia a dia frenètic en el qual vivim no hauria de ser vist com un privilegi d’uns pocs, dels pocs que s’ho poden permetre. I aquesta ha de ser una de les nostres lluites en les conquestes col·lectives de drets, el dret al temps. El dret a poder gaudir d’una vida plena, on la conciliació laboral, familiar i social sigui reconeguda i factible per a totes les persones. 

La conquesta de drets, conseqüència de tantes lluites compartides, ha estat i és un dels nexes de construcció de comunitat, és un dels puntals del futur de la nostra societat. Veure’ns com a companys de lluites, i no com a competidors, ens enforteix com a societat. Cadascú des del seu àmbit, espai i amb els recursos dels que disposi, però ser-hi totes i tots, sense que falti ningú, sense que sobri ningú.  

Sovint, per no dir sempre, ens sentim dir que sempre som els mateixos a tot arreu, que ens costa arribar a nous públics, que estem estancs. I sí, és ben cert que la situació actual derivada del Covid no ens ha ajudat a res, però també és cert que molts cops no fem l’esforç d’aturar-nos i reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres dinàmiques individuals i col·lectives, sobre aquelles coses que potser fem i diem i no voldríem fer o dir, sobre aquelles coses que potser generen barrera per altres persones, potser sobre aquells elements que ens impedeixen deixar de ser sempre els mateixos.

Per això hem de reivindicar el nostre dret al temps, per poder-nos aturar i estudiar-nos, examinar-nos i criticar-nos. Per saber realment com estem, d’on venim i, sobretot, per com volem estar i quin és el camí a seguir per arribar-hi. 

La reflexió i el plantejament a mig i llarg termini ens ha de guiar quin ha de ser el nostre horitzó social, com volem que sigui el nostre futur més immediat, però també el més llunyà. Per això hem de posar en valor l’esforç de moltes persones, entitats i col·lectius, que des d’espais petits fan aquest esforç d’intentar sortir de l’espiral de la immediatesa actual, l’esforç d’aturar el temps i reflexionar.

Valorar aquests espais de crítica i de creixement comunitari com el que són, com a eines de futur, ens ha de portar des de totes les lluites compartides, a poder gaudir del nostre temps, a dedicar-lo a allò que volem, a ser realment lliures.