El futur és fer-se d’una secta. Cadascú pot trobar la seva: Lluminosos Amics Ensinistradors dels Xampinyons Salvatges de les Obagues del Prepirineu Occidental (LAEXSOPO). Gent Avorrida Que Busca Coses Per No Avorrir-se Però Que Buscant-les S’Avorreix (GABCNABA). Etc. Tothom, en aquest món de mones, on hi ha més bèsties que persones, pot trobar el seu corral, la seva gàbia socialitzadora, el seu ramat, grup, capella, banda, central atòmica lil·liputenca... Però abans d’arribar aquí hi ha un altre estadi: el present.  El present és transformar-se en una caricatura. Anem al bar de la cultura. 

El diccionari. Caricatura: Representació d’una persona en què s’exageren certs trets característics, especialment amb l’objecte de produir un efecte grotesc. Caricatura, paròdia, dibuix, ninot, ridiculització. Som al Segle I dels Polítics Mutats a Caricatures. Aspirants a Premis Caricatures de PVC Dibuixat: Ada Colau i Albert Rivera. N’hi ha més, però, xiquets, quin festival aquests dos. Són el motlle d’una nova era. De la realitat han passat a la ficció. Ja no són ells. Són una altra cosa. No sé ben bé què, però una altra cosa. Ada Colau remenada a un coctelera i sobreeixint com un personatge diví, omniscient, omnipresent, una barreja líquida entre Zelig i Forrest Gump cantant: “Cuando crees que me ves cruzo la pared Hago ¡chás! Y aparezco a tu lado Quieres ir tras de mí, pobrecito de tí No me puedes atrapar...". Glups, glups.. Salut!
 
Albert Rivera com una criatura de discoteca a punt de tancar a la matinada. Vas de tub amb els glaçons suïcidats i cridant en 360 graus espasmòdics com un altaveu humà i donant tombs a la pista, sol, sol, molt sol, i cridant, cridant, a les columnes, a les ombres, al no res: “Chiquitam chiquititam tam tam que tumbam bam que tumbam que tepetepe tambambam que tumbam que pim...”. Caricatures. Ja no són humans. Dibuixos. Ninots. Els poder els va enlairar i el mateix poder ara els deixa anar. Caient. Ho volien canviar tot i tot els ha canviat. Caricatures irreals. Perquè n’hi ha de reals. Que van de cara. Per exemple les que feia el pintor, dibuixant, lleidatà Antoni Garcia Lamolla. 

A veure, Lamolla... logicofobista, surrealista, avantguardista... entesos, oi? Tot el que vulgueu però molt i molt realista. Mireu a Lamolla i ho entendreu tot. Fesomia real, rostre de la veritat del que passa el 1936. Lamolla és dibuixant d’Acracia. Publicació de la CNT-FAI a Lleida. Ell és un jove de 26 anys surrealista que fa dibuixos antifeixistes plens de calaveres i fletxes remenades amb intestins. Ningú sap si és anarquista, comunista, funambulista, contorsionista. Ell no creu en l’art proletari perquè "no existeix l’art proletari, com tampoc funció alimentària proletària ni astronomia proletària". Ell és un anti sistema del realisme. Al pa, pa i al vi, vi.

Lamolla només té una missió al planeta terra: "Expressar, sense prejudicis de índole estètica o moral, totes les meves accions o reaccions de la vida mental i del pensament, no dirigit per cap intel·lectualisme prèviament ordenat i propagat". Lamolla fa dibuixos però ell no és cap caricatura. Ell sí que canvia les coses. Ell a més de dibuixar salva els dibuixos de la realitat. Ell és d’aquells herois que surten de les esglésies, les ermites, les parròquies en flames per salvar l’art que que cremen els revolucionaris a partir de juliol de 1936, ela que volen canviar tot i ho destrueixen tot. Ho carbonitzen els seus. Els mateixos que des de les pàgines dels diaris on dibuixa ell atien, exhorten, criden amb paraules de misto a cremar tot el que salva Lamolla.

Ell es juga la vida. L’apunten amb pistoles germanes: "Aquí tenemos cara a la pared un fascista que se dedicaba a salvar cristos roñosos de los montones de trastos destinados a la hoguera. Tiene el cinisme de decir que pertenece a la redacción de Acracia ¿Qué hacemos? ¿Le damos?", diu un membre d’un escamot anarquista trucant a la redacció del diari de Lamolla. I ell amb una mà salva i amb l’altra continua dibuixant. Veiem la diferència entre ser real i ser una caricatura, un dibuixa animat? Entre canviar realment les coses i imaginàriament? Eh? Sí, a moltes caricatures humanes, polítiques, els pot anar bé, com a teràpia, com a medicina, com a píndola, veure unquadre de Lamolla que ho pot explicar tot: Diari d’un psicoanalista. Au, a estirar-se.