Cada nit veig, com un Netflix de la vida, una antològica baralla de gats davant dels meus ulls que imanten estrelles. La història ve de lluny. Els meus 'minins' estan enfrontats amb un gat foraster-pispa-galtes que ve a rapinyar el que sigui i a fotre amenaces amb els bigotis espasa. Els marrameus són dolby surround. Fins i tot els grills es posen en mode mute. Gangs of gats. Bandes. Tribus. El de sempre. Gènere clàssic.

Comença com una comèdia d’una nit d’estiu i acaba com una tragèdia d’una nit d’estiu. Plorar és riure més temps, que deia la bufa infantil, quan fotre cleques era pedagogia i no violència sistematitzada pels traumes neuronalment no reconeguts dels pares sense intel·ligències emocionals gràcies al que predica un guru de l’educació que té una col·lecció de minerals com a criatures. El nom fa la cosa.

El gat gàngster que desembarca a casa no sabem com es diu. Mira que li hem preguntat. Però res. Per això l’hem batejat com a “Rubio”. És ros, groguenc com un misto encès en un primer moment. Ardent com un llamp. I amb aquesta mala llet de color ou podrit. Potser es diu Joan, o Pere, o taxi, o pastisset de crema, però li diem “Rubio”. Així ens entenem. Que ve el “Rubio!” Com si arribés la sisena plaga bíblica fosforescent en taula de surf, o una invasió selenita amb ganivets làser a les bocotes color ou ferrat.

El nom farà la cosa. Si és que es fa. De moment li han posat un nom de “Rubio”, de mossada caníbal, d’amenaça funesta, de cataclisme fatal, d’aquesta casa és una ruïna mortal: Jocs d’hivern Barcelona-Pirineus. Mar i neu. Platja i muntanya. Comèdia és tragèdia. El nom fa la cosa.

Colau és cola cau. L’alcaldessa és el missatge del caos desfent-se que tenim davant. Ha dit que exigirà “una consulta ciutadana a Barcelona sobre els Jocs d’Hivern”. Clar, donem per fet que aquesta consulta també es farà amb les criatures que viuen als Pirineus. Per tant, si Barcelona ha d’anar amb els Pirineus, amb aquest nou bateig social de la cosa desconeguda, cal una consulta d’autodeterminació. Sí o no. Vol o no vol. M’estimes o no m’estimes. La pregunta és si volen fer uns Jocs d’Hivern que s’han de dir Barcelona-Pirineus. Gos-gat. Què hi pinta aquí Barcelona?

Sí, potser ja n’hi ha prou d’aquesta prostitució nominal a Catalunya. No es poden dir les coses pel seu nom? Verd, verd. Marsupial, marsupial. Pirineus, Pirineus. Pirineus no és Barcelona. Barcelona no és Pirineus. Som un país que afavoreix el proxenetisme dels noms que sí que fan les coses. Ho venem tot per quatre rals. S’exploten les ciutats, els pobles, les marques, la pell, els ossos, els taüts. Més que una nació som una prostitució. Ens ho venem tot. Ens ho hem venut tot. I espera i obre’t de cames rei-reina. T’ho farem barat.

Demà els Pirineus poden ser el mar del mediterrani del nord. I l’Ebre la Girona blanca del sud. I, fot-li per davant i darrere. En aquest país on les distàncies físiques s’han anat reduint s’han anat perpetuant i engreixant les mentals. No sabem on som. GPS. Google Maps. Tarot. Bola de vidre. Per això el desig sexual dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus-No-se-que-coi-vull-dir-però-tu-entra-fins-dins-de-tot són una oportunitat única. Mireu.

Serà així perquè la cosa ve de lluny i va calenta. Com els meus gats i en “Rubio”. Som en un gènere clàssic. Una nit d’estiu eterna. Els Jocs, l’Aeroport, el búnquer anti zombis, o l’estació de míssils contra els extraterrestres obligaran aquest país a xerrar, enraonar, dialogar. Un país dialoga, el “territori”, imposa. Parlarem. Un barceloní no és un pallarès. Com un de l’Ebre no és un de Girona. I més Barri Sèsam. Tot això, tota aquesta prostitució i analfabetisme, parlem de Jocs, ludopatia, cola industrial, o qualsevol addicció, només serveix pel que serveix: per fer oblidar que som un país. Que som Catalunya.