Els dec tot als meus padrins. M'ho van ensenyar tot. M'ho van donar tot. Tot. Tot és tot. Ells van marxar i el tot es va quedar. Els padrins són el tot. Ara el tot se'n va a la merda. Ens estem quedant sense tot. Caminem cap al res. És un càstig? Una condemna? Una plaga? “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, escrivia Cesare Pavese. Ja ha vingut. Ja és aquí: com un gerundi assassí amb una dalla. Ve i té els ulls dels padrins, els avis, els grans. Ve la mort com un professional de l'estadística picant a la porta, amb un paper punyal a les mans, reclamant un deute arbitrari creat a l'instant: el 85% dels morts per coronavirus a l'estat tenien més de 70 anys i el 60%, més de 80. Es moren els padrins com mai. Es moren quan no havien de morir. No ho havien de fer. 

Es moren i no els van matar l'ofec de les traïcions, les mentides, els trets, les bombes de la guerra. Es moren i no els va matar la fam, la misèria, la desesperació de postguerra, la caputxa sense aire de la dictadura franquista. Es moren i no els va matar una vida asfixiant de vestit únic de suor esllomada. Es moren quan més respiraven, quan més rics d’aire eren. Es moren i no s'havien de morir ara. No s'havien de morir d’aquesta manera, d'un dia per un altre. Com qui avança l'hora del rellotge amb els dits nerviosos de la pressa. Com un interruptor maldestre acabat d’inventar. Com un quadre clònic de gargots de l'expressionisme de l'adeu. Com una màquina desmanegada que tortura el futur. El país s'ha buidat: els padrins morint i el nens tancats. Hi ha una megafonia muda que crida a l'aire, cada segon, cada dia: ja no hi són. 

Si els trobem a faltar, si els trobarem encara més a faltar és perquè abans no els trobàvem a faltar. Hi eren i no els vèiem. Hi eren i no els parlàvem. Hi eren i dèiem que no hi eren. Hi eren. Els padrins com màquines automàtiques de cafè de vas de plàstic que acaba en segons digitals a la paperera. Els padrins ho eren tot i ara no els podem donar res. Una civilització, un país, una societat, que no tenen els padrins a dalt de tot, al cim, a l'aire, al futur és una civilització, un país, una societat malalta i sense demà possible.

Malalts estem. I algú, alguna cosa, ens ho està dient, ens ho està recordant. A crits, a cops, a plors. Ha caigut tot damunt nostre. Ha caigut el fruit que havíem de collir. Si la vida és créixer com un arbre, i tot ho portem dins, des l’arrel al fruit, "La temeritat és pròpia de la flor de l’edat; la saviesa, en canvi, de la flor que va envellint", escrivia a principis de l'any 44 abans de Crist Ciceró.

A la bíblia dels padrins: Cató el Vell (de la vellesa). Diàleg d’un padrí amb dos joves. Potser perquè com recorda el padrí Cató, "Les repúbliques més poderoses han estat arruïnades per la gent jove, mentre que han estat mantingudes dempeus i restablertes pels ancians". Potser perquè la vida no és més que un diàleg amb els nostres morts. I si ens oblidem de parlar, dialogar, escoltar, sentir, ens quedem sense esperança, sense vida, sense futur. Tots han estat padrins, tots serem padrins. Tots serem aquesta fesomia de demà. També Tots ens podem quedar sense futur. El Tot o el Res depèn de nosaltres. Tots serem grans i ara som molt i molt petits.