Ja ho saben. Un dia Johnny i Vienna es tornen a trobar. Aquell poble polsegós. Les mateixes boles d'herba rodant com un hàmster insomne. El mateix whisky de cactus servit per prescripció mèdica. La vida al salvatge oest és així. El sol fueteja als antics amants. Johnny pateix insolació crònica: "Menteix-me. Digues que tots aquests anys m'has estat esperant. Digues-m'ho". Vienna no surt del congelador iglú: "Tots aquests anys t'he estat esperant". I així. Sí, digues que m'estimes encara que sigui mentida. Les grans històries d'amor són una mentida. Per això crec que l'independentisme i Vox se n'haurien d'anar al llit.

Els dos volen el mateix. Vox no vol les autonomies ni fart de vi emmetzinat. L'independentisme, tampoc. Tot quadra matemàticament. Els dos volen un estat únic. Genial. Oli en un llum. Els dos coincideixen que un dels grans problemes d'Espanya és Catalunya. Win-win. Cal unir-se. Cal una coalició. Cal una integració. Cal fer pinya. Sens dubte es poden fer grans coses. Entre elles que Espanya esclati com una magrana. La pitjor collita és no sembrar.

Sempre que un partit com Vox apareix a la història de la pell de brau-frau, s'oloren al magraner grans moments. El cap de setmana passat Vox torejava a la plaça de braus de Vistaalegre. Com l'abril de 1934 Acción Popular ho feia a l'Escorial. Ja ho va escriure la periodista Irene Polo: "Com ha donat el primer pas el feixisme d'Espanya". I què veu? Això.

Gent alegre, jovial, cantant: "Adelante, con fe en la victoria, por la Patria y por Dios, a vencer o morir; nos espera el laurel de la Gloria, porque está con nosotros la Historia, con nosotros está el porvenir. De entusiasmo los pechos alientan y en Oriente amanece otro Sol; que se pongan en pie los que sientan el orgullo de ser español... a luchar por la España inmortal, y a ofrendar, si es preciso, la vida en aras de nuestro ideal. Juventud, los dos brazos abiertos para todo el que escuche esta voz, que es la voz de la tierra y los muertos, y es mandato de España y de Dios". La cançó és calcada al programa polític. Però Acción Popular no era feixista. No. Era com es deia: "feixista disfressada". I tot, com sempre ben pagat. Perquè, ja sabeu, "el partit té diners...". Aquí queda l'espurna.

Acción Popular només era un llumí de la gran foguera pàtria: la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas): el supermercat de partits, partidets, grupuscles, sectes de dretes, extremes dretes, mega dretes, hiper dretes... que amb els radicals no radicals de la mòmia saltimbanqui amb llença flames Alejandro Lerroux governen imantats a Espanya entre novembre de 1933 i febrer de 1936: el bienni negre. Després tot va anar a millor com tothom sap. Com sempre. Fos a negre.

S'aixeca el teló. L'independentisme desperta el feixisme espanyol. Les esquerres espanyoles són santes, pures, verges, castes i súper bones, comprensibles, etc. T'ennueguen amb una soga d'etc. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Una bola. Una enganyifa. I aquí, aquesta coalició eterna, perpètua, sagnant amb els Voxs, les dretes, les esquerres espanyoles que tenim els catalans sembla que es vol tornar a repetir. I sembla que no es recordi com acabarà. Com sempre: acabarà amb nosaltres.