Benvolgut extraterrestre que té pensat visitar Catalunya durant el proper pont sideral: no pensi. Si us plau, no tingui idees. Vingui i faci turisme d’encefalograma pla. O de vegetal planxat. O de musaranya liofilitzada. No li doni al caparró. No fos cas que tingués ganes de sortir al carrer. A Catalunya no pensi que pot fer-ho així com així. Miri què passa. 

Un dia a uns que estaven a Barcelona se’l va acudir sortir al carrer. Després van tenir una idea. Això va ser fatal. No queda clar de qui va ser la culpa. D’ells? Les flors? L’estàtua? Les llambordes? Un gos borni, daltònic i coix que pixava en sentit octogonal a un fanal de gas? El cas és que a aquella gent els pica la testa i se la graten. I, clar, salta una idea: portar flors a l’estàtua de Rafael Casanova. 11 de setembre de 1901. Cometen aquest error: pensar. Sortir. Manifestar-se. Expressar. Dir. Perquè "quan els manifestants es disposaven a retirar-se precisament, varen sentir crits, al mateix moment que se'ls hi va tirar a sobre un escamot de policia, sabre en mà". Filetejats: desenes. Detinguts: 23. Jutjats: tots per sortir al carrer. Per dur vegetals a un marbre. Acusats de crims extraterrestres. Exhibint com a proves del delicte dos bastons, dos paraigües, "els trempaplomes que duien per fer punta al llapis" i corones de llorer amb cintes de les barres catalanes i altres de crespó negre amb les inscripcions d'"A la memòria d’en Casanovas" i "Als màrtirs de 1714". Per tot això: 30 empresonats.

Despertar. Hi ha terrícoles, i extraterrestres, que se n’adonen del perill de sortir al carrer. Es veu, es sent: "Hem tingut ocasió de sentir a moltes persones que fins avui estaven allunyades del catalanisme, fer professió de fe de les nostres idees, amb un ardiment i una espontaneïtat que encantaven. És l'únic pràctic que aconsegueixen els Governs del centralisme i els seus subordinats, amb les persecucions de que ens fan objecte: doblar a cada envestida el número de defensors de la nostra causa". 

Es parla d’una pandèmia genètica: "L’odi a Catalunya". Un virus de laboratori. Un bacteri programat. Un verí intel·ligent. Una metzina inoculada per no tenir idees, per no sortir al carrer, per no ser. La fórmula matemàtica, química, numèrica, freqüent, racional, exacta, repetitiva, reincident és sempre la mateixa: "Estem en plena època de llibertat, tenim per Cèsar el gloriós Sagasta, patim baix un Ponç Pilat desconegut; se tolera l’anarquisme que es passeja pel carrer de bracet amb els governamentals de la República, sota protecció i empara dels governamentals de la Monarquia. Entre tanta llibertat, en plena ciutat s’empresona als que col·loquen corones a la estàtues que Barcelona [...]. Aquí el caciquisme i el Govern permeten en manifestacions públiques no autoritzades i fins prohibides, proclamar-ho tot; permeten i toleren, sinó hi ajuden, cridar contra la religió, contra la pàtria, contra la família; toleren i fins hi ajuden a que per a dividir als catalans, s'atiï als de baix contra el de dalt, reservant-se, això sí, un nou Montjuïc per a epíleg de la tragèdia; permeten que l’anarquia de les bombes es passegi en pública manifestació i ofereixi als cacics l’anarquia de levita, son apoyo valiós per a les eleccions municipals; lo que no és tolerable, lo que no és permès, lo que es pena amb l’empresonament, lo que es persegueix amb la força armada". Amén.

Fa un any que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó. Fa un any que els Jordis són entre reixes. Fa un any que viuen tancats per tenir idees, sortir al carrer, expressar-se. Fa un any però és un segle.