Diria que va ser al sisè dia que Déu ordena la terra crear éssers vius, bèsties salvatges, animals i rèptils. A continuació crea l'Home i la Dona a la seva "imatge" i "semblança" (els hi surten una mica moguts, eh...) Se'ls diu "sigueu fructífers, i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la". I recollons que li van fotre cas. I així va ser, especialment, a la terra coneguda com a Barcelona i van brotar generosament, espasmòdicament... bicicletes, tricicles, plataformes d'una roda, de dos, de vint-i-quatre, octogonals, septentrionals, segways, bici taxis, trixies, pixies, sixties, patinets elèctrics, a corda, a pedal, torrats, marejats, barbaritzats, indisciplinats... Sí, Déu ens ha castigat amb aquesta plaga bíblica.

Primer ens van xafar les bicicletes, ara els patinets elèctrics: l'evolució era això. El pas de la revolució industrial a la digital esclafats per criatures de ferro colat. Darwin devia anar torrat amb licor de mandril deshidratat quan patia perquè el gat es fotia la rata amb mostassa evolutiva d'espècies. No. Aquí el que fa perillar l'evolució del ciutadà, el vianant, el transeünt, el passejant és això... Els Vehicles de Mobilitat Personal (VMP). Se'ns fotran vius, a la graella, a la paella, a la barbacoa de l'asfalt escalfat. Volta i volta. Som el bistec humà dels patinets i tot bestiari de ferralla urbana. Fet? Mig fet? Cru? Amb acompanyament de formigues caramel·litzades? De puces assilvestrades amb mel? Contestarem, allisats, fumejant, des de l'asfalt fet planxa i veurem la llum: la culpa no és del ferro. El dimoni és l'ésser vegetal que el condueix com un diable enforquillat que ens vol punxar i dur-nos al plat infernal.

Sí, perquè hi ha criatures (humans?) que s'aferren a aquests ferros urbans, a qualsevol ferro, com si fos l'imant a la magnetita. Al ferro, al metall, al coure, al níquel... com s'aferrarien al plàstic, al PVC, al plexiglàs... al que fos. I s'aferren a patinets, rodes monògames, plataformes mòbils onanistes... tot és bo. Tot és bo perquè hi ha criatures que no pretenen, no volen, no desitgen anar amb aquests vehicles. No. No volen estalviar temps. Ni diners. Ni energia. Ni una aspirina. El que volen és que els veiem amb aquests vehicles. Com una mena de supremacisme urbà. Com fills d'una espècie aristocràtica de l'asfalt. El que no poden fer a la seva vida laboral, familiar, personal, animal, vegetal... ho fan damunt d'un ferro.

L'evolució era això. Mireu-los. Sempre fregant-nos. Sempre lliscant-nos. Sempre reclamant la nostra atenció amb un tros de ferro. Afaitant-nos. Sempre a punt de xafar-nos. Sempre sols. Sí, sempre, com un càstig bíblic, com una atròfia evolutiva, com una condemna genètica, carregant els ferros. Carregant quilos i quilos de bèsties de rodes obeses de ferramenta. Suats, trinxats, desmanegats. Carregant el pes de la vida. Mentre el passejant vola, lliure.