Algú hauria de calcular coses que no es calculen. Jo no sé sumar però demanaria que algú amb estudis comptés això. Si cada turista que va a la Sagrada Família portés una pedra, un roc, un pedruscall, un mineral... quan s’acabaria el temple? Jo gosaria dir que en un tris-tras. El turista és una pista. 

El turista, el visitant, el viatger, el foraster. Ell és un GPS d’aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones. Ell és la bola de cristall del zoo. Ell és nosaltres. El turista, sigui d’on sigui, fa fotos. Ara, molts visitants fotografien un dels reclams turístics de Barcelona: els top manta. La ciutat és una Sagrada Família de botigues mantes descapotables. Inacabable. Interminable. Infinita. Els turistes fan fotos com si cada farcell ple de samarretes del Barça ultra acolorides; ulleres d’ombra subterrànies; vambes fosforescents incandescents fossin obres d’un art efímer. Ara hi són; ara no hi són. Cal aprofitar: clic, clic, clic... 

El top manta és ja un souvenir barceloní. Com els barrets no mexicans. O les balladores de flamenc prêt-à-porter. Marca Barcelona. Els top manta naixen després de la borratxera de Cobi. Ressaca. Finals dels anys 90. El món es torna digital de cop: CD’s; DVD’s. Comprem, abracem, estimem la còpia. La realitat és suïcida a una gossera post-olímpica global. Darrere les mantes la realitat de persones soles que veiem com una còpia, com un plagi, com una falsedat. Ara el top manta pot ser tot. Bufet lliure. Supermercat. Socialització. Imaginació a granel. Creació de carrer. Obra urbana. L’èxit artístic exhibit a terra, rodolant, ensorrant-se, esmicolant-se fugisserament emmarcat amb mantes voladores. 

A dalt de tot Barcelona encara viu d’una cosa que no està acabada com la Sagrada Família. Una ciutat que paga les factures per coses immòbils que es van fer fa més d’un segle: el modernisme. Per això vénen els turistes. Passem de la torre intemporal, celestial, enlairada de Gaudí a les adossades temporals, submergibles, volàtils dels top manta. Hem passat de pagar la Sagrada Família, a comprar ulleres de no sol de vidres ni fumats nyigo-nyigo que es derruiran en dècimes de micro segon de felicitat no feliç compulsiva efímera sense futur de sense res. Art vs. destrucció. Ja ho va dir el poeta Josep Carner els dies que Gaudí construïa a la ciutat la Sagrada Família: "Barcelona necessita algun llevat d’epopeia". Ara, el llevat és de cervesa. De ciutat líquida groguenca trepitjada. De fluids de raigs de sol de plataner pansit fugint parsimoniosament pels canalets lil·liputencs de llambordes, panots comtals de còpies ancestrals reals (de Puig i Cadafalch, Gaudí...) fetes fotografia. Salut.