Des del Paleolític inferior hi ha constància de pedra picada dels intents de reformar la Rambla de Barcelona. Fa uns dies l'Ajuntament ens feia saber que vol fer obres a la Rambla. Bé, cap allà 2019-2020. Potser governa aleshores Floquet de Neu o Bob Esponja. Vull dir que: fot-li, que vénen ereccions municipals. Amunt, amunt...

Sí, des del cel el document de l'Ajuntament pot fotre ciutadanament calent a alguns: molt més espai pels terrícoles de tracció animal; menys trànsit químic; espais txatxi-guai-txipi-wein... En fi: una arcàdia que retorni la Rambla als barcelonins, als ciutadans, als humans, als selenites. Retornar? No sé. Cap a on hauria d'anar la Rambla? Cap a l'est? L'oest? El quadrant nord-est del vector octogonal de l'hemisferi superior? Preguntem.

Els del ram de l'arrelada restauració, els tradicionals quioscos, les veteranes floristes, les proverbials estàtues humanes, els consagrats plataners... Vaja, tots els que tenen passaport ramblista, diuen que no se'ls ha tingut en compte per rumiar la nova Rambla. Un clàssic. Una pugna. Una lluita. Un street fighter perpetu. N'hi ha que veuen massa terrasses. D'altres, poques.

El 1926 l'escriptor Josep Maria de Sagarra deia en un article: "Les terrasses són limitades, hi ha unes estretors i unes irregularitats absurdes, hi ha botigues i façanes senzillament infames". Si hagués sigut per ell, la Rambla seria un riu amb ports infinits de terrasses on atracar per curar la set de set del nàufrag ramblista amb salvavides de còctels. Reformar la Rambla? Possible?

Canviaran algunes professions a la Rambla? Els llegendaris carteristes, els innovadors trilers? El 1930 el periodista Domènec de Bellmunt veia i escrivia: "Jo crec que el carterista és un personatge marcadament barceloní. És clar que hi ha carteristes a París i a Madrid i a València i a Nova York, però són, al meu entendre, una altra mena de carteristes menys hàbils, menys correctes, menys fins, menys especialitzats que els de casa nostra".

I què dir dels professionals de la pixera socialitzada? I el vòmit ensulfatador? I la droga? I la prostitució? I els bojos, sonats, guillats, folls? Què dir de tot això? Reformable? Es poden fer obres d'això també? Aixequem bastides? Què fer amb la Rambla?
Josep Maria de Sagarra escrivia fa més de noranta anys que "la gràcia més forta de la nostra Rambla, la que la fa superior a totes les avingudes és que és incansable, que no dorm mai, que sempre està desperta i sempre viu i es belluga". La Rambla no tanca mai. No dimiteix mai. La Rambla és vida. Potser perquè la Rambla és la selva de Barcelona. El bosc, la jungla de la ciutat. I com bona selva tot el que atempti contra la seva vida ho devorarà amb una saviesa, amb una fam ancestral, primitiva, eterna, immortal.