Els primers dies de gener de 1898 fins i tot els cecs hi veuen en 3D. Miracle? No. Tothom ho veu clar: "Molt complicada ha de ser la malaltia que pateix Espanya, tenint en compte els símptomes que presenta... No fa molts dies, alguns homes significats dels partits monàrquics, com qui no diu res, insinuaven la idea de la pèrdua de la Isla de Cuba". Notícies, informacions, afirmacions, sentències, així, insistents, repetitives, clòniques, es poden llegir a la premsa catalana aleshores. I el 1898 la samarreta de l'imperi espanyol s'estripa i perd Cuba, Puerto Rico, Filipines... Adéu colònies. Hola, perfums.

No és una anècdota de la pituïtària. Olorin. Ensumin. Sentin. 120 anys després, aquest proper cap de setmana es fa a Las Palmas de Gran Canaria: "I Otoño África-Europa de naciones sin estado y colonias". Flaireu. Hi haurà representants de: Catalunya; Escòcia; Irlanda; Euskadi; Còrsega; Fèroe; Veneto; Gibraltar; Canàries; Líbia; Cabília; Ceuta, Melilla, Nova Caledònia; Marroc; Mauritània, Martinica. Front Europa-Àfrica. Front Contra la Colònia. Front que flaira. Prenguin nota de dos detalls gens menors: Gibraltar i Marroc.

El ministre espanyol més no nacionalista i no colonialista que ningú, José Borrell, tindrà feina trobant un extintor i ansiolítics anti-Brexit. Veurem qui ve de Gibraltar i Marroc. Ensumin. Olorin. Veuran. Si és que Borrell no fa anar el llença flames colonial. L'acte de Canàries, i el que està passant allà, no és perfum per a l'Espanya pseudoultramarina de balena escleròtica dissecada.

Canàries fa xup-xup. I mira a Catalunya. Àfrica i Europa. Atlàntic i Mediterrani. La globalització també és això: viu més la nació arengada petita, cuejant, espurnejant que l'estat catxalot obès, borni i coix. L'Assemblea Nacional Catalana i el Consejo para la Descolonización y la Transición Nacional del Archipiélago Canario (CDTN) organitzen la trobada d'aquesta cap de setmana. Darrere, l'espurna que va encendre fa temps per arribar fins aquí, l'immortal CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) que també hi serà.

El sindicat català (1903) original, nacional, internacional, interclassista, fàbrica d'emprenedors, coet d'ascensió social... El sindicat del qual eren socis des d'Andreu Nin; a Eugeni d'Ors, Francesc Cambó; Josep Tarradellas; Pompeu Fabra; Manuel Carrasco i Formiguera; Francesc Macià; Manuel Serra i Moret; Josep Puig i Cadafalch; Frederic Rahola; Antoni Rovira i Virgili... Així fins a 60 mil socis. Si us pregunteu si Catalunya és una colònia que us respongui el CADCI. Oloreu.

El 1939, amb el desembarcament del franquisme, viu el saqueig més gran després del de la Generalitat. El seu simbòlic edifici central de la Rambla Santa Mònica de Barcelona després passarà de mans del franquisme a la pseudo democràcia espanyola com una mera corretja de transmissió de poder colonial. El govern socialista espanyol el cedeix, en usdefruit, al sindicat UGT. Fins avui. No s’ha retornat encara als seus legítims propietaris: el CADCI.

Com més de 55 edificis a tot Catalunya que els pertanyen. Com desenes sense localitzar. Com compte bancaris, objectes, documents... Com tantes i tantes institucions, entitats, associacions, partits, ajuntaments, mitjans, particulars... de tot Catalunya. Res retornat. Tot robat. Tot colonitzat. Som una colònia. Però potser, com s’escrivia aquell gener de 1898: "Espanya malalta, exhausta, postrada en lo llit, està a punt de rebre per tot consol, la més ignoble de les bofetadas": "L’última bofetada". La bufetada anti colonial. Per passar de colònies a perfums lliures