Què en penses? Què en penses si ets al cel, a l'infern, al purgatori, als llimbs, o a la vuitena estrella de la sisena urbanització galàctica dins del meteorit 1734? Què en pensaria de tot el que està passant, avui, un independentista de mina, de pedra picada, subterrani, nuclear, genètic, original, continu, permanent, incansable, infatigable del segle XX? Què en penses Josep Carner-Ribalta?

2018 és el teu any: 120 anys del naixement a Balaguer (1898). 30 anys (1988) de la mort a Simi Valley (Califòrnia). Aquests dies s'ha recordat Carner-Ribalta a Balaguer. Davant de la casa on neix. Davant, on només amb tres mesos, Carner ja veu les orelles a l'Estat.

Explica'ns, xiquet: "Un dia que la meva mare em passejava ufanosa per la plaça del Mercadal, l'ull inquisitiu de l'Estat em fità amb mala mirada. El funcionari encarregat del Registre Civil preguntà a la mare: 'De qui és aquest marrec?'. 'De qui voleu que sigui?' Meu!", exclamà la mare, amb urc. El funcionari brandà la testa amb dubte. "Què voleu dir?", saltà la meva mare, feta una pantera. 'Vull dir que no és teu, vet-li aquí!', afirmà el funcionari, amb fredor burocràtica. La meva mare restà un moment desconcertada. Immediatament, però, amb més fogositat, reprengué: 'Si ho sabré jo, que l'he portat a les entranyes!'. 'L'hagis portat on hagis volgut –insistí l'home-, legalment aquest infant no és teu. Més ben dit, no és de ningú". Clar, és de l'Estat. De l'estat espanyol.

Per això Carner-Ribalta demostra que el conflicte és des del pessebre: "Si es diu que un fill neix sempre amb un pa sota l'aixella, podria dir-se que cada català, en venir al món, ja porta un problema sota el braç". I el petarrell creix, i el problema, també. Vegem-ho.

Ell, Carner-Ribalta: Escriptor, poeta, periodista, assagista, traductor, publicitari i dialogista a Hollywood; promotor del Comitè de Cinema de Catalunya; Comissari d'Espectacles; cap de premsa del Parlament de la Catalunya republicana; activista polític des de la dictadura de Primo de Rivera fins a la seva mort. Primer exili (1923) a Londres París. Mà dreta de Francesc Macià des d'aleshores (és un dels seus principals spin doctor i biògraf). És l'home que avança l'independentisme: viatge a Moscou el 1925 per demanar ajuda a la Internacional Comunista a la causa catalana; organitzador dels Fets de Prats de Molló (1926); detingut i expulsat a Brussel·les; un dels rostres de la Constitució de l'Havana (1928); l'home que torna dels Estats Units el 1931 per muntar un Hollywood a Catalunya (producció, estudis, escola, el país com a plató...); el professor del primer curs de cinema a la Universitat catalana; el que fuig cames ajudeu-me després que els anarquistes li disparin per voler organitzar els espectacles durant la Guerra.

Segon exili a París, Mèxic i el definitiu: Estats Units. Lluitador, treballador, sense demà, amb tot per fer, promotor i redactor de El cas de Catalunya. Apel·lació a les Nacions Unides, que presenta el 1945 a la Conferència de San Francisco... I més i més. Però abans de morir va tornar a Balaguer.

Davants de joves balaguerins que l'interroguen per totes les bandes ideològiques, ell, amb mangala i gorra d'hivern, torna els interrogants en una única direcció: la independència de Catalunya. Poques respostes. I ell parla, repeteix, ensenya, el que porta des del naixement com un problema sota el braç: "amb Espanya no ens podem entendre; la independència és la sola solució". I com es fa això? "Per ser independents, Catalunya necessita voler-ho i que els catalans formin un moviment fort, amb una base social àmplia i una visió clara, donant la prioritat a la independència per damunt de les diferències ideològiques, polítiques i socials".

Per tant, "es necessita un shock per aconseguir la independència, com bé mostren els països que ho han aconseguit". Per tant, "ens hem de presentar al món com a catalans i no deixar-nos submergir sota l'etiqueta espanyola... No solament tenim dret a la independència sinó que, a més a més, ens convé... Catalunya es cotitza perquè és la que produeix bé, és creativa, hi pots confiar, està a l'altura d'Europa". Ho diu un home que "l'únic interès de la meva vida és Catalunya i la independència. No em desvio ni un pèl d'aquesta única prioritat. Aquest és l'objectiu que persegueixo i tot el que faig és en aquesta direcció". I mor. El 12 de març de 1988, a Simi Valley. Viu a una tomba del cementiri d'Eternal Valley, a Santa Clarita (Califòrnia). Sota un pi al peu del Camino Real. Per on fa més de tres segles el també noguerenc Gaspar de Portolà desembarca i es converteix en el primer Governador de Califòrnia. Obrint les portes del futur: Hollywood, Silicon Valley... a lloms d'una somera. Per això, potser, la pregunta inicial és errònia.

No sé què pensaria Carner-Ribalta del moment d'avui. Però no sé què seríem sense els Carner-Ribalta. Personatges desconeguts, invisibles, apartats, oblidats, menystinguts, menyspreats. Persones normals, veritables, reals. Persones totals. Persones que ho van fer tot perquè nosaltres ho puguem tot. Per això, la pregunta me la faig jo: no sé si un país que castiga als segons pot arribar a ser primer. Sobretot perquè com diu el vers de Carner-Ribalta: "La mort no existeix per a esperits rebels".