Dialogar. De què? Dialogar. Però de què? Dialogar. Dialoguem. “Saber és recordar”, va dir Plató abans de viatjar virtualment a la Lluna ideal per escriure la seva obra La República. Filosofem entre cràters quimèrics: és possible un diàleg satisfactori entre Espanya i Catalunya? O és un diàleg extraterrestre? Encontres a la tercera fase?

Comencem per una frase: "Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa", va escriure el periodista Agustí Calvet (Gaziel) al seu pou de carbó existencial de postguerra. Traduït: és la metàfora, més suada que una samarreta imperi fregida a la planxa, de l’empat. De la neutralització crònica entre Espanya i Catalunya. Cap dels dos té força per derrotar a l'altre. I cadascun té el que no té l’altre. Espanya té l’estat i Catalunya la nació. Dit d’una altra manera: Espanya anhela ser nació i Catalunya desitja ser estat. Espanya no és una nació. Catalunya no és un estat. La nació és natural; l’estat, artificial. L’intercanvi de mercaderies és impossible. Què es poden oferir mútuament?  Mandonguilles.

Carn picada. Quan les coses es posen malament Catalunya sempre rep. Hòsties, hòsties, hòsties. Quan les coses, diguem-ne, van bé, doncs tots plegats fan la viu-viu. Així, ha estat mai possible el diàleg real, veritable entre Espanya i Catalunya? No. No, Dr. No, No. Perquè si hagués estat real i veritable avui no estaríem així. Ni ahir. Ni demà. I per què no ha estat possible? Feu-vos les preguntes. Feu-vos més preguntes. Les que calguin. Però potser Plató, quan escrivia La República, té la resposta: "El mite mite de la caverna".

Baixem a la mina. Aquells presoners. Encadenats. Empresonats. A una caverna. Cara a la paret. Immobilitzats. Només veient ombres davant el que passa darrere seu. Menja ombres tot el dia i creuràs que les ombres són la realitat. Els presoners només veuen ombres. Fins que un d’ells aconseguix alliberar-se. Surt del forat. Surt de la caverna. I veu la llum. I veu que les ombres no són la realitat, no són la veritat. Potser aquest és el diàleg del qual hem de partir: de la caverna, la masmorra, el cau, el zulo. Com va dir Plató: "La llibertat consisteix només en una cosa: ser amos de la pròpia vida". Dialoguem?