Bon Any. Ja és aquí. Ja són aquí. Per Reis el dia creix i el fred neix. Per Reis ase és qui no ho coneix, i més ase qui ho coneix. Ningú s’aclareix. Per Reis vigila els vedells, i els segells, i els taulells, i els budells... Per Reis sempre paguen ells. Sí, ells són els grans losers del Nadal. Els perdedors. Els fracassats. Els destronats. Ells són els últims. Per què els que van ser els primers ara són els darrers? Eh? Eh? 

El Pare Noel és un jubilat reumàtic que camina coixejant, el Tió és paralític i tres paios que van en camell arriben els últims. Físicament incomprensible. Els Reis ens és igual si vénen d’Orient, Occident, o a tot vent: arriben quan els altres dos ja han fotut tota la feina. És increïble. Però és que a part del retard, de tot injustificat, són uns paios que ofereixen poc. El Pare Noel és un punyeter bufet lliure de regals. El Tió caga lo que no està escrit. I els Reis només porten or, encens i mirra. Sisplau. Amb aquelles caixetes ridícules, lil·liputenques. Una estafa. Els Reixos (perdó, per a mi, els Reixos, per tant, ara que hem agafat confiança en direm Reixos) necessiten una operació de màrqueting. I un lifting. Potser sí que van ser els primer hipsters, però ara això de dur barba i anar tirat com una saca esfilagarsada a les golfes polsegoses de la melangia del no passa res, ja no es porta. Afaiteu-vos. Netegeu-vos. Doneu la cara. Potser si us traieu pes de sobre arribareu abans. Sereu més competitius. Més ràpids. Més anar per feina xiquets i menys mirar les musaranyes. 

Clar, els Reixos potser arriben a misses dites perquè es guien per un estel. Potser ja és hora d’usar el GPS. Potser ja és hora de fer servir les noves, ja velles, tecnologies. Menys mirar el cel i més mirar el mòbil. Sembleu aquests taxistes que puges i els hi dius que et duguin a tal lloc i et pregunten com s’hi va. I això que diuen que els Reixos són mags, savis, cultes, espavilats... Sisplau, si abans un repartidor de pizzes amb un ciclomotor que cau a bocins robats reparteix més pizzes en una nit que tres paios que tarden dies i dies a portar tres caixonets microscòpics a una barraca on hi va tot Crist. Hi ha més gent a l’establia de Jesús que a la Rambla de Barcelona. Una gentada de por. Sembla un anunci de neó golós, apegalós, magnètic de Times Square. És clar que els Reixos, a aquest pas, es quedaran sense feina. 

Avui els Reixos són Amazon, Seur, Nacex, MRW... Avui els Reixos arriben cada dia. Cada hora. Cada minut. Cada segon. Els 365 dies de l’any. A tot arreu. Abans li arriba un regal que ha demanat una formiga de la cinquena galeria del subsòl oest de la divisió ACF, de la planta 345, del passadís 89 i de la porta 3456 , dut per una empresa de missatgeria que no pas si li haguessin de portar els Reixos amb tot un any per endavant. És clar que és un ofici sense futur. I ells no es reciclaran. No faran cursos de formació, o de deformació, o de ioga.

Els Reixos són així. Pesats, feréstecs, lents. Amb poc a ofertar. No sé, es podrien guanyar una mica la simpatia de la gent i un dia dur una República dins les caixetes esquifides. No crec pas que per contracte no pugui ser possible. Respectem que siguin monàrquics, però una mica de R+D, una mica d’innovació, una mica d’aportar canvis a la societat que els acull. No sé. Cada any és igual. Comença l’any i ja sents el rum-rum. El zum-zum. El tam-tam. El patatim-patatam. El catacric-catacrac. Diu que ja vénen. Ja arriben. Almenys esperem que els Reixos no siguin els pares. Perquè això ja ens faria perdre tota confiança, esperança en ells i en l’existència terrenal i sideral. Almenys, els Reixos, els grans losers del Nadal, que guanyin sempre en alguna cosa.