Diria que hi ha gent que no han entès, exactament, què ha vingut a fer Manuel Valls a Barcelona. No us creieu això que vol ser alcalde de la ciutat. Si us plau, no us creieu això de la seva candidatura. Tot és una tapadora.

No em refereixo pas a aquella peça que es posa damunt d'una olla, una cassola, una gerra... o a la boca de persones que treuen baf maligne. No creiem que Valls vulgui dedicar-se a la cuina. El que pensem és que en el seu interior, més enllà de la faringe, s'està guisant una cosa suculenta, opípara, pantagruèlica. Certament li surt de l'estómac.

Valls no ha vingut per a ser polític. Ja fa dies que dona pistes de per on pot anar l'assumpte. I crec que diumenge passat, durant el lliurament del Premi Josep Pla de novel·la, Valls va destapar-se com mai. I, en aquest sentit mai li estaran prou agraïts i agraïdes les cassoles, les olles, les peroles, les gerres, els recipients de tot Catalunya. Val més petar que rebentar.

I això va fer en Manuel quan va sentir el guanyador del Pla, l’escriptor Marc Artigau, dir això: "Sento una ràbia que no puc evitar per viure en un país on hi ha presos polítics i el Govern legítim de la Generalitat està exiliat". Sí, en Manuel va esclatar com un cotxe bomba. Es va deixar sentir a la sala. Es va emprenyar. Volia que tothom es fixés en ell. En la seva ràbia, en la seva indignació, en la seva fúria.

En el seu rostre, en els seus gestos, en les seves paraules de Chucky Ninot Diabòlic traient foc a l'estil llença flames pels queixals com una olla humana a les calderes d'en Pere Botero Fahrenheit 451. Tothom el va veure. És el que volia. Per això estava allà. I, així, després de l'acte, després de l'incendi, Valls escriu aquest tuit: "Aquest vespre jo he sentit tristesa, ràbia i vergonya després d'aquest discurs i d'aquesta demagògia... pobre Josep Pla... Prou!" Per això, per aquest motiu, Valls existeix. És la seva raó de ser: vol ser Josep Pla. Vol ser com ell. Vol ser ell. Doncs, fem-ho.

Hem trucat a Josep Pla via ouija sense fils. A l'aparell. A veure, Manuel, que ens diu això: "El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, l'obligació tant més urgent com que havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició".

Això sí que és "pesat", Manuel. Que et matin sempre. Que sempre hagis de recomençar. I que sempre, de nou, et vulguin rematar. I que ningú tingui punyetera idea de qui és. Condemnats al no-res. Segrestats per persones com tu. Deixa'ns viure, que nosaltres et deixem viure, estimat Chucky de pa sucat amb oli. Cal dir la veritat. Ser seriosos.

Per això, Pla, diu allò de, "Jo no he escrit res, per publicar, que no hagi estat molt observat, pensat i meditat", perquè el drama d'aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones, on hi ha més analfabets que éssers drets, és que, "és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina".

Sí, tothom parla sense saber res. Tothom s'enfurisma gratuïtament. Massa gent que no vol saber la veritat; només vol que li donin la raó. Com tu, Manuel, com tu. Que sent barceloní, català, francès, marcià, marsupial, encara no saps, per això t'escolaritzem, que com diu Pla, el país, la pàtria, "és allò on dic bon dia i em responen bon dia". De Salses a Guardamar.

Que sí, Manuel que sabem que has vingut a imitar a Josep Pla. Que vols ser com ell. Que vols fer-te un lífting com ell. Que li vols posseir el cos, l'esperit, la cartera, la cantimplora, la boina, el paper de fumar... Veure, sentir, escriure com ell. Per això, repeteix com ell: "En general, a Espanya, la cosa és sovint demencial".