Aquestes eleccions són antigues. Velles. Primitives. Arcaiques. Quan veig a Manuel Valls, Josep Bou, Karl Jacobi, o la rialla paralítica d'una síndria, penso que tenen gran futur per ser alcaldes de Barcelona. Penso que, abans, altres persones com ells ho han aconseguit. És cert. Mireu.

El 1935 el senyor Joan Pich i Pon va ser alcalde de Barcelona. Només ho va ser uns mesos però va ser l'home trending topic permanent. Tothom parlava d'aquella criatura sense estudis. D'aquell electricista que va començar a espurnejar pel sistema elèctric català: regidor, diputat provincial, senador i alcalde. I encara més: Governador interí de Catalunya. Polític del Partit Republicà Radical. Lerrouxista d'aquell Alejandro Lerroux, emperador del Paral·lel i rei de les escombraries populistes. D'aquell líder transvestit que anava vestit amb granota d'obrer i abans es fotia safates de marisc amb vestit de banquet de la demagògia.

Pich i Pon era el seu home, però un home que va superar l'home i que es va ser famós per les seves frases. Pels seus tuits orals. Una celebrity dels caràcters minsos. Cada sentència seva llençada a l'aire era un proto tuit que el feia més famós. Les seves pífies, relliscades, errades, cagades... de 140 caràcters verbals feien bullir l'olla del Twitter de la Catalunya de l'època: el boca-orella. Es va fer un nom a totes les xarxes socials per les seves "piquiponades": la seva fàbrica parlada a l'aire. Fixem-nos.

Un dia diu: "El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac". La gent aplaudia, el seguia. Centenars de followers. Un altre dia deia: mentre tenia una espasa a la mà: "Me siento como un radiador romano!" Embogiment del poble, retuits al carrer. No hi havia dia que no la digués grossa. Per exemple: "La proclamación de la República fue una jornada sin infusión de sangre". A les estàtues els hi deia "cacatues"; a l'aficionat als segells "sifilítico"... Així es va fer popular. Tant que la premsa pagava tres pessetes als lectors que enviessin una piquiponada digna de ser publicada. Centenars i centenars. Moltes inventades.

Naixien així els fakes, els perfils falsos, a la xarxa política catalana. I Pich i Pon s'anava elevant com un polític popular a cop de 140 caràcters erronis, però que li donaven una audiència i milers de seguidors. Si passejava per les Rambles i veia alguna novetat, després deia: "A Rambla de Catalunya han obert un restaurant amb llum genital".

Durant una visita al Parc de la Ciutadella, com a president de la Comissió de Parcs i Jardins, un dels seus assessors va aconsellar de comprar góndoles. I Pich i Pon van respondre: "Sí, però no una. Si no dos. Un mascle i una femella. Així criaran! Que criïn, que criïn". Aquest era Pich i Pon. S'esperaven les seves frases abans que ell. I no defraudava mai. I la seva fama augmentava, es multiplicava. Ell era el seu propi community manager, el seu spin doctor.

Han passat els anys i ningú l'ha oblidat. Sens dubte, Valls, Bou, Jacobi, hereus de Pich i Pon. Jugaran l'altra lliga de les eleccions municipals. Inauguraran el nou subgènere: el dels frikis. El del saltimbanquis, putxinel·lis, ninots, titelles... No fa gràcia. Pregunteu-vos per què els han posat? Per què estan aquí? Per què s'immolaran per la pàtria? Ja va dir Pich i Pon quan va anar a un enterrament: "Yo y otro regidor estuvimos allí de cuerpo presente". La seva mort política té algun preu.