Hi ha aquell moment. Aquella escena fenomenal. Ella (Shelley Long), diu: "Almenys el gall d'indi està ben fet". I ell (Tom Hanks), contesta: "La cuina també, una mica cremada pel meu gust". Tot s'ha rostit. Tot s'ha carbonitzat. Tot ha explotat. És The Money Pit (Esta casa es una ruina). Aquella casa que prometia tant. Aquella casa de somni. Aquella casa, aparentment, perfecta. Ideal. Platònica. Utòpica. En aquella casa, quan hi entren, quan hi comencen a viure, quan la comencen a trepitjar... un dia cau una barana. L'altre, un tros d'escala, les aixetes, els armaris, el lavabo, els sostres, la teulada, la façana... Tot. Aquesta casa és una ruïna. Podria ser un bon eslògan per moltes coses del bufet lliure de l'existència humana, animal, sideral i de sidral. També podria ser un bon lema per l'equip municipal d'Ada Colau.

Abans d'acabar les obres de la casa ja anuncien fugida: Gerardo Pisarello, tinent d'alcalde. Laia Ortiz, portaveu. Josep Maria Montaner, regidor. Aquests han dit que no es presentaran a la reelecció Adacolauenca. Gala Pin, regidora, ens comunica que no sap si continuarà, però és com anunciar que dic que no ho sé per preparar el terreny pel no. I el també regidor Jaume Asens viu pendent dels llimbs pabloiglesiencs. No està mal. Sobretot quan es volien assaltar els cels. L'estratosfera, la mesosfera, la troposfera... i tota esfera que estigui a l'ouera. Vull dir que Barcelona en Comú és el missatge. Volien ser el massatge i acaben sent el missatge.

Sempre explico les tres escenes missatgeres. Perquè vaig seguir el fenomen. Colau, capta. És sensitiva. És pur wifi polític. I diu a la gent: voleu cigrons? Jo us donaré cigrons. Arriba a l'alcaldia. I la massa reclama els seus cigrons. I ella diu: ara, ara us els donaré, espereu. I no arriben. I la concurrència torna a pidolar els cigrons. I Colau respon: Oh! Jo ja us voldria donar cigrons, però no em deixen donar-vos cigrons. La culpa és dels altres. I així, així... Fins a arribar a la veritat revelada per Nostre Senyor dels Cels Reals: no hi ha cigrons. I aquesta casa no té cigrons. Aquesta casa és una cigrona-ruina. Però... la culpa és de Colau i de tots els que volen fugir corrents mode Speedy González? Crec que l'èxode de Barcelona en Comú és el missatge. Insisteixo. Per a ells i per a tots els partits. És la lliçó d'aquests quatre anys. Si promets el cel, el decorat de blau plexiglàs imprès a una impressora de tinta xinesa dels vuitanta no cola.

Avui, els partits pugen com un cava d'oferta esbravat. I baixen com el mateix cava. La infidelitat dels vots, la infidelitat electoral, la infidelitat a la marca, a l'actor, als actors de repartiment és colossal. Potser perquè vivim a una època on aquesta casa és una ruïna. On tot cau. On tot s'ensorra. On tot s'enfonsa. Poc queda dempeus. Potser, avui, políticament ens cal recordar el zoològic de la vida: val més ser cap d'arengada viva que cua de lleó mort. I que cadascú agafi la bèstia que cregui, però, que es mogui, i que foti guerra de veritat, real, tangible, no pas de criatura de taxidèrmia a una prestatgeria.