Després del pim, pam, pum. Després de Cuba, Filipines, el lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico... Després que Espanya es quedés sense colònies i perfums el poeta Joan Maragall escriu aquella "Oda a Espanya" (1898) que acaba amb el crit simbòlic: "Adéu, Espanya!". Passiu bé. Siau. Però, és clar, Espanya no va marxar. No sé què escriuria avui Maragall. El que creia en una altra pell de brau. L'utòpic.

El somiatruites de pàtries ibèriques. Però no és ell: són tots. Poseu el nom que vulgueu: des de l'esquerra, la dreta, el centre, el ventre. Des de posicions federalistes, regionalistes, confederalistes, independentistes, socialistes, anarquistes, comunistes, anatomistes, cubistes, higienistes... Tots, tots els catalans amb ideologies diverses, contraposades, alterades, esquarterades... han acabat dient, desitjant, llegant, al final, un "Adéu, Espanya!" Però Espanya mai ha marxat ni amb aiguarràs, ni amb sabó lagarto. Fotrà el camp ara?

Comença a caminar un judici on, al final, al final del final, més enllà de la sentència de l'estat nacional-judicial espanyol, hi haurà una altra sentència, el veritable dictamen, judici, resolució serà o un definitiu i real «Adéu, Espanya» o un imperatiu i real «Hola, Espanya». La sentència sentenciarà el camí de futur. L'estat termo nuclear espanyol ja fa temps que va decidir, novament, acabar amb Catalunya dins la seva tradicional i professional liquidadora missió genètica. Aquesta sentència és també la sentència de Catalunya. Un veredicte que legitimarà un restaurat, envernissat i llampant «Finis Catalonie». L'ISO 9000 judicial per beneir el toc de corneta del desembarcament final. I en el judici, en la sentència basa el seu renaixement. Un paper serà el ciment. Un paper atiarà les brases. L'au Fènix és una toga. Ressorgirà l'estat espanyol i el seu mapa geopolític és aquesta sala de Tribunal. No hi ha més geografia que una Constitució. No hi ha més plans. No hi ha res més. Espanya és, era, sempre ha estat això: una sentència.

Quan aparegui el dictamen prefabricat la veritable sentència caurà en mans dels catalans: Adéu, Espanya; Hola, Espanya. Sempre la confusió. Hi ha el fet de veure-hi clar, claríssim, així escrivia Maragall el 1897 l'article «La independència de Catalunya»: «El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat.

Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dins d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui pugui, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta». I sempre el rebrot de la fe, de la ferida lluminosa, així escrivia Maragall el 1908 l'article «Visca Espanya»: «Ara serem nosaltres els primers a cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells.

Ara ho podem ensenyar el que cridem; perquè «visca Espanya» ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre «visca Espanya» vol dir que l'Espanya visqui—enteneu?—que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, es governin i governin; i Espanya ja no és un lloc comú de patrioterisme encobridor de tota mena de debilitats i concupiscències, sinó que Espanya és això que es mou i s'alça i parla i planta cara als que fins ara han viscut de la seva mort aparent». La sentència és sempre entre un Adéu i un Hola.

Malgrat els adéus clarividents, els siaus, els holes i els visques esperançats sempre, sempre a totes les generacions els ha arribat una sentència final. Ja la tenim aquí. Damunt els nostres caps, els de tots. Ningú s'escaparà de la sentència. Els culpables ens sentenciaran, però nosaltres també haurem de sentenciar als culpables. No podrem no sentenciar perquè no sentenciar és també sentenciar, com sempre.