Som una fractura. És innegable que Catalunya està esberlada. De fet ja fa anys i panys que aquest país és un trencadís, una macedònia, un patchwork de padrina, una coca de recapte, un píxel de píxels d'imatge digital. Concretament des de fa ara 1031 anys.

Tot va ser per culpa de la monarquia, de la monarquia catalana. Va un paio, el Comte de Barcelona, Borrell II, el net de Guifré el Pilós, que un de 10 de març de 988 agafa la serra elèctrica i fot una fractura de ca l'ample. Una cosa grossa, fonda, definitiva. Trenca el vassallatge amb el rei franc Hug Capet. A partir d'aquesta ruptura, els seus dominis (Comtats de Barcelona, Girona, Osona, Urgell), esdevenen independents: la proto Catalunya. Un tirar pel dret. Una DUI. Un fugir per cames. Un fins als collons de tanta opressió, indiferència, vexació del punyeter estat franc.

Abans ja ho havia encetat el padrí Guifré començant una nissaga pròpia. Se salta la llei. Nomena com a successors dels Comtats als seus fills. Diu adéu als contractes escombraria de pseudollibertat dels francs. Adéu regionalisme autonòmic. Hola, dret a l'autodeterminació. Neix l'espermatozou Catalunya. I fecunda. I el seu net Borrell II surt de la placenta tropical amb les tisores gèlides de la partició. Per tant, Catalunya no és una nació: és una fractura genètica. Fins avui.

Són temps de fractura. El futur es fractura. Pot Catalunya fer una altra cosa que no fracturar-se? No: és el seu gen. Menteix com un llangardaix vil al pil-pil qui afirmi el contrari. La capacitat de trencar-se i a l'hora de reconstruir-se d'aquest país és gairebé un miracle professional, menestral, permanent. L'han esberlat les guerres, les infinites guerres, tots els processos socials, econòmics... I aquí està la fractura dempeus. Com nova de trinca. Com amb sabates noves.

És la fractura la gran aportació de Catalunya al món i a l'univers? Som un fèmur, un húmer, un crani, una costella, una tíbia... trencada i tornada a soldar? Som un os difícil de rosegar. Un esquelet més que una pell. Hi ha fractura de partits polítics, lideratges, idees... Hi ha una trencadissa. Hi haurà recomposició. Acostumem-nos a la fractura del mentrestant, a la fractura de replà, a la fractura de frontissa... A la fractura que no sabem on va. Acostumem-nos a tot això. A Catalunya i al món. Perquè només dels bocins, dels fragments, dels cassigalls, de les esquerdes, dels rosegons... pot sortir alguna cosa.

Hi haurà un nou món després de tot això. Encara no ha petat tot. Encara no s'ha fracturat tot. Però hi haurà un món, un país. Quin? Bona pregunta. Però, ara mateix som trossos. Com els de Borrell II fa 1031 anys.