Aquest és un any perdut. Com Bob (Bill Murray) i Charlotte (Scarlett Johansson) a les barres, als karaokes, a les habitacions de Tokyo: Lost in translation. Perduts. Intraduïbles. Extraviats. Deslocalitzats. Buits. Esgarriats. Els dos són un sol cos, un sol esperit: la solidaritat de la desesperació. Com un 2019 fent dringar glaçons a la barra: any perdut a Catalunya.

Ja podeu pesar figues. O pintar la cigonya. O fins i tot dir ase, bèstia, dinosaure, peix pallasso, marsupial de metall. Tot és clar, diàfan, H2O, 3D: eleccions espanyoles; municipals-europees i amb molts números a la tómbola de Marisol de catalanes a la tardor. Any perdut. Que si comptes, calcules, recomptes, puges, baixes, t’esperes, fas una tombarella, fas pactes, formes ajuntaments, conselles comarcals, diputacions, governs, ministres, consellers, lampistes, contorsionistes...

Encara estarem fent gimcanes carnívores dins dels canelons nadalencs i no tindrem punyetera idea de com, realment, queda tot plegat. Mentalment, i per tele transportació administrativa rumiada sincronitzada, aquest trilogia electoral ens porta de cap al 2020. Es menja, devora, s’empassa el 2019. Com un caramel. Com un confit de primera comunió del plistocè dels vuitanta. Com un sugus postmodern. Any perdut.

Perdut perquè no passarà res. No sabrem res. Aquest bufet lliure d'eleccions són un airbag. Ens sortirà fum pel cap, per les aixelles, per les artèries, però qui tallarà el bacallà? I quin peix decapitarà? Arrebossat? Al pil-pil? O confitat amb mandril? El 2019, res, a fangar. Les eleccions no resoldran res. Parlo d'aquest mal nostre. D'aquest que aviat no tindrà nom, com un mal lleig. Com un eufemisme de tanatori amb silenciador. Si les eleccions no solucionaran res qui-què ho farà? Lost in translation. Perquè el problema continuarà a la barra de bar: o dret a fugir o decret per morir. Esperant, esperant al tamboret.. fins perdre’s per sempre més.