Segurament Marisol es va equivocar quan va predir que Espanya és una tómbola. Aquí no hi ha ruleta. Aquí no hi ha atzar. Res és casual. Marisol va tenir un mal dia, o potser no va trobar la porta de sortida del casino, no ho sabem del cert, però el que és clar és que Espanya és una Constitució. Només això. 

No és el destí qui ara fa sonar les campanes lisèrgiques, hipnòtiques, narcòtiques de la reforma de la Constitució. Canvis, modificacions, millores, xapa i pintura, tuning. Si la Constitució de 1978 va ser l'enterramorts (fabricat, obligat, forçat, únic, interessat, substitutiu, amnèsic...) d'una dictadura, d'una Guerra... de tot, ara torna el professional de l'extinció per rematar la feina. Que es veu que el mort no estava prou mort. De dins del taüt aquí l'únic que es belluga, des d'aleshores, és Catalunya. Ara, a tancar bé la caixa i al forat. I terra, ciment, plutoni, trilita... el que faci falta perquè la criatura no ressusciti, que aquests catalans tenen la puta mania de voler viure. Sempre ha estat així, perquè la mort porta el teu nom...

Ja ho va veure-escriure Raimon Galí abans de l'únic referèndum possible que pot permetre l'estat fictici espanyol, el de ratificació de la Constitució Espanyola (6-12-1978). Veu-diu això: "Almenys els catalans sabem a què atenir-nos". Tots aquests alambinaments entorn de les paraules "nacionalidad" i "región" tenien per objecte poder estampar, al capdamunt de la Constitució, l'afirmació que existeix una "Nación española". L'expressió ambigua que ho confon tot, i a l'ombra de la qual prengué peu la sublevació de Franco. És a dir, que el poble de Catalunya no es pot afirmar mai com a nació sense que hi hagi col·lisió. I com que és impossible que, en un moment donat, deixi de fer-ho, la topada, des d’ara, és ja inevitable.

Perquè ningú no pot garantir que des del govern central hom faci una senzilla equació i tota afirmació nacional catalana esdevingui per ella mateixa "traición a la patria". "La Nación española", Els reis catòlics, els Felips d'Habsburg, el Felip de Borbó i el mateix Franco, no sols han fracassat a crear-la, sinó que l'Estat que han construït ha esdevingut sempre una fantasia delirant, inviable. Recolzat en la sang, en les armes i en una hegemonia deslleial atorgada a Castella en detriment de tots. Castella la primera, reduïda al trist paper de policia o escarceller. L'alternativa ha estat l'"España que muere" donant la mà a la qual "bosteza". Una altra cosa no podem trobar en cinc segles sobre l'ample solar de la pell de brau. Alguna cosa a dir? 

Galí és dels derrotats, dels moribunds. Dels que, el 1978, encara es belluguen dins la caixa. De la incerta glòria d’un dia d’abril de 1931. De la Guerra com a oficial català que veu com uns i altres el volen pelar. De l'exili solitari, incomprensiu, indefens. Del primer anti franquisme que ja ningú sap i alguns volen amagar. Sí, Galí és català. Va veure les palades de terra damunt seu el 1936, el 1939... el 1978... i les veuria ara. Com que Espanya és una mentida i mai ha estat nació l'única manera de ser-ho és amb la Constitució. L'estat, en mal estat, necessita la pala mortuòria de la Constitució, per robar, xuclar, absorbir, posseir, el cos de la nació que no ha estat i no és. Perquè Espanya és només això: una Constitució. La tómbola som nosaltres: que no ens toca mai res, bé, sí... només toquen les campanes, que, sempre, sempre, porten el nostre nom.