Eleccions marxistes. Sí, eleccions marxistes espanyoles. Ja ho va dir el President: "Venint del no-res hem arribat a les més altes cotes de misèria". President, Groucho Marx. Són uns comicis surrealistes. No és cap broma. Com que és tan dura la realitat espanyola, tan fosca, tan miserable, tan mesquina, tan... tam-tam. Tambors de guerra. Davant la negació d'afrontar la realitat, l'estat espanyol, crea l'arma del surrealisme. El surrealisme és la cortina de fum que amaga la realitat. Ja ens entenem.

Mirin els debats, els candidats, els temes, les expressions, els gestos... Tot. Tot fet perquè aquest surrealisme electoral d'eterna Espanya d'all endolat liofilitzat, de testosterona en conserva amb formol patri, s'acabi menjant, tapant, apartant, substituint, la realitat de Catalunya i el seu problema de mal d'ous nacionals. Potser volen fer ous estrellats. Així estem, dins d'una pel·lícula dels germans Marx. Escullin la frase, el diàleg... "Citeu-me dient que m'han citat malament", potser perquè, "Bec per a fer interessants a les persones", ja que "no pensi malament de mi senyoreta, el meu interès per vostè és purament sexual" i "no riure de res és de tontos, riure's de tot és d'estúpids"; per això, "Pagar el compte? Quin costum més absurd". No ens aturaríem. Com un Groucho Marx a una cursa de caragols Fórmula 1 dopats amb clenbuterol atòmic turbo intercooler.

Sí, en aquestes eleccions, Catalunya, i els catalans, són només frases, diàlegs, sentències per a fer riure. Surrealisme take away. Menjar a domicili. Som les crispetes, les cuixetes de pollastre a l'ast, les trufes desfetes de supermercat d'oferta pels sofàs escarxofats, immòbils, cimentats d'Espanya. Sí, en aquestes eleccions som més a la presó i a l'exili que a la realitat. No només hi són els presos i exiliats polítics: també hi som els catalans. Som riures enllaunats sense ànima de sitcom.

Som cacofonies tristes d'un més enllà còmic. Som mems atrapats de whatsapp mentre l'usuari riu lliscant la pantalla amb els dits llefiscosos de ganxets. Som presoners, desterrats, esclaus, captius, deportats, confinats, ostatges, proscrits, sentenciats... No hi som. On som? Bona pregunta. Veurem, si com deien els filòsofs clàssics de les cavernes, que feien anar les neurones a pedrades, si tragèdia continua sent comèdia més temps. O també li podem preguntar al president Groucho Marx.

L'actor volia posar al seu epitafi la frase: "Perdonin que no m'aixequi". No hi és: la família no va voler, però la frase és viva, cueja encara. A la presó, a l'exili, que hi ha entre la comèdia i la tragèdia. Allà ens poden trobar.