Ara penso en Cayetana Álvarez de Toledo. Sense Cayetana estalactita de gel, sense el boot Cayetana, sense el cíborg Cayetana, sense ella el PP no hauria tret cap diputat a Catalunya. Cayetana o res. Ser o no ser. Ella era tot. A partir d'ara el que quedi del PP a Catalunya potser el trobareu camí cap a un Benidorm de jubilats ballant Islas Canarias mentre devoren pollastres a l'ast com caníbals. I el PP espanyol el veureu movent l'esquelet a Marina d'Or. Exiliats. Espanya està en trànsit. En transició.

L'alegria, per a molts, de la victòria del PSOE és també això: el viatge cap al somni humit no viscut d'americanes de pana model Armani Felipe González. Alegria de fum, ara virtual, de tabac que socialitzava Espanya com si fos un programa de país... Però, realment, és això: fum. Fum per no veure res. Fum per tapar. Fum per oblidar. Fum per assassinar la memòria. Crims d'estat que no es veuen però que ho canvien tot.

La transició ho va voler oblidar tot. I ara la nova transició, també. Ha guanyat l'Espanya del poli bueno del PSOE però que és tan dolent, i atonyina, com el poli malo del PP. Ha guanyat l'Espanya que també va pitjar el botó del 155. Ha guanyat l'Espanya que ha justificat i legitimat la violència, la repressió. Ha guanyat l'Espanya que menteix i ens acusa de mentir als catalans. Ha guanyat també aquesta Espanya. S'oblidarà. S'esfumarà. Com una amnèsia programada per lobotomitzar els cervells. Com el virus que sempre destrueix Catalunya: la memòria, la desmemòria. Intel·ligència artificial d'estat creada per a tunejar el cap, la closca, el cervell, les neurones dels catalans generació rere generació.

Si Cayetana és un boot és perquè l'estat espanyol fabrica éssers i estats virtuals, com a bon estat ficció que és, i el PSOE és un Show de Truman, una pel·lícula de fingits riures, colors, de falses vides ideals, felices, alegres: és un decorat, una vida totalment simulada. Aquest PSOE que prometrà camins de diàleg, camins cap a una nova transició, amb el somriure sistèmic del software del cinisme, del robot amb programari mentider. I darrere, amb el joystick, Ciutadans i Vox afilant els ganivets. Catalunya avançarà cap a l'escorxador de l'altar sagrat del no-res amb el PSOE. Perquè el PSOE és l'Estat. Perquè el PSOE és Espanya. I l'estat espanyol l'únic objectiu que té d'ençà que va néixer és destruir Catalunya. Al temps. El temps és l'arma nuclear de l'estat espanyol. Temps: com l'altra transició que ens ha dut a la pansició que tenim avui.

Som dins un camí llarg. Molt llarg. Sense destins clars. Sense rellotges. Sense hores i dies. Sense moltes persones. Sense moltes coses. Caldrà anar abrigat. Calçotets llargs de llana. Orelleres de ruc. Guants de pell de formiga perquè els nostres dits reals no quedin congelats per l'era glacial de la virtualitat. Farà fred. Molt fred i semblarà que farà calor. Semblarà tot i no serà. Winter is coming... el concepte no se l'han inventat els nord-americans de la sèrie Joc de Trons. Què ens han d'explicar uns paios que no han tingut edat mitjana a una Catalunya que ha tingut una de les edats mitjanes més glorioses? Res. La idea la va parir un català: no pas per fer ficció sinó per fer realitat. Arriba l'hivern... "L'hivern dels pobles", deia Enric Prat de la Riba, president la Mancomunitat de Catalunya, a principis del segle XX. Diu: "Ara mateix, per als pobles l'hivern no és la mort, sinó la gestació d'una nova vida". Així és: neva. Desgela. Aigua. Mulla. Terra. Menjar. Fruits. De l'hivern a la primavera. I els catalans són com la primavera: sempre retorna. Algun dia retornarem. I, com sempre, tornarem a estar sols. Perquè com sempre, només de nosaltres, depèn la nostra vida, el nostre futur, la nostra llibertat.