Hola, una pregunta: Per què ve la gent a Barcelona? Tic-tac... Senzill: per coses que es van fer fa més d’un segle. Per pedres: la Pedrera, la Sagrada Família, la Casa Batlló... El modernisme. Perquè Barcelona va fer poesia amb la pedra. Perquè va somiar el demà. Perquè va despertar i va aixecar el dit el 1888 i li va dir al món que faria tot això i més. Perquè va cridar com una teenager que volia ser gran i va fer l’Exposició Universal. I després del dit, i del dir, va arribar el fer. I es va fer. I va madurar. I va tornar a aixecar el dit i a cridar i es va regirar, revoltar, mudar, transformar, endreçar (noucentisme) i va fer l’Exposició de 1929 (just ara fa 90 anys): un altre cop somni i pedra (Montjuïc...). Perquè la realitat s’ha d’imaginar. Ciutat F5, ciutat refresh. Ciutat d’actualitzacions a tocar, a la calaixera, a punt, quan menys te les esperes. Ho va tornar a fer el 1992. Sí, sí. Però s’hagués pogut fer una Barcelona 1992 sense una Barcelona 1929, sense una Barcelona 1888?

Resposta: Barcelona és el que queda quan ja no queda res. Quan es dissol tot. És el meu primer consell per a la persona que ocupi l’alcaldia de Barcelona a partir de diumenge: el líquid se’n va, el sòlid es queda. La societat líquida per les barres de bar, no per a les ciutats, ni pels països. Salut. Una de les lliçons d’aquests darrers quatre anys del govern Ada Colau: somiar líquid es converteix en una realitat líquida. S’ha de somiar pedra (no parlo de totxos i pisos eh!). S’ha de somiar coses que no s’escolin per l’aigüera del no res. S’han de somiar coses que el futur llegui al següent futur. S’ha de somiar, s’ha de fer, s’ha de tocar. Una pedra és un somni immortalitzat. Una pedra és una cosa que, passi el que passi, continua dempeus: com un heroi real i alhora moral. Les pedres de Barcelona són la lectura a l’aire lliure, i en 3D, d’una ciutat i d’un país. Barcelona és llegeix a les pedres, al paisatge, al terra, al cel. Si Barcelona és una màquina del temps descapotable és perquè abans s’ha escrit. Perquè es continua escrivint. És el que s’ha de preguntar, i respondre el futur alcalde o alcaldessa. Què vol deixar, escrit, sòlid, real, de pedra, per al futur?

Resposta: hi ha massa socialització líquida, hi ha socialització de fum, hi ha socialització de més pa que formatge, hi ha socialització de gat per llebre... Tot és socialització del no res. Una ciutat no pot estar edificada en el no res: grata cels de no res; carrers de no res; persones de no res... Prometre somnis de cigrons ideals per no donar cigrons reals, mengívols. Els somnis fets de la matèria del no res tenen data de caducitat: la pedra real, no. Lliçó: sap perfectament l’actual alcaldessa que, si fins i tot torna a guanyar, ja no pot ser més, mai més, Ada Cola Cao: perquè es desfà. S’esvaeix. Es dissipa. S’esfuma. És el que té el cacau. Tot líquid. Tot es fon. Tot es beu. Tot es pixa. I la pedra pateix, sofreix, es desgasta, s’esmicola, es desintegra.

Trepitgem, esperem, que qui ocupi, temporalment, la Plaça Sant Jaume costat mar engendri solidesa atemporal. Pareixi fermesa, consistència, duresa, resistència, estabilitat, permanència, eternitat més enllà de la seva persona, del mandat, dels mesos, dels dies, de les hores. Barcelona necessita pedra. Ja ho va dir, Gaudí, el poeta de la pedra. Aquell, que abans de morir xafat pel tramvia efímer, va deixar dit, i fet, eternament: "L'originalitat consisteix a tornar a l’origen". A l’arrel. Al fons. A baix. A la terra. A la pedra. A la primera Barcelona, a Laie. La dels laietans. La dels ibers. Els que ja van fer les cases, la ciutat, amb pedres.