Plaf! Com un cadàver. La Lleida socialista ha caigut. De molt amunt. S'han estimbat prop de 40 anys de PSC (Partit Sense Catalunya) a la capital de la Terra Ferma. I ara, ella, es pot desfermar, alliberar, soltar, deixa anar. Mereix fer-ho. Pot fer-ho. Ha de fer-ho. Lleida, ara, pot deixar de ser "La ciutat llunyana" de guerra, de postguerra, per passar a ser "La ciutat propera". Ara, per fi, es pot espolsar aquest 1939 crònic, moribund, depressiu, narcòtic, estèril que ha vestit la ciutat fins avui. Lleida desperta amb el resultat de les eleccions municipals. Lleida sempre desperta en els moments decisius de la història de Catalunya. Si obre els ulls Lleida, també els pot obrir Catalunya. Mireu.

Ho hem dit i redit. Ho han dit més de fora que de dins. Ho han dit els que ho veuen fins i tot a la foscor. El 1938, el filòsof més lluminós i influent de Catalunya, Francesc Pujols, invoca a "L'hegemonia ilergeta". Ja només confia en els ilergets per salvar Catalunya. Els ilergets, els lleidatans, són els funambulistes, els contorsionistes, els mags reals de l'existència catalana. Lleida, per dura, forta, resistent, arrelada, supervivent, acaba sempre equilibrant a Catalunya. Lleida és el vas d'aigua quan es té set. El tros de pa quan es té gana. Lleida és, existeix, quan ja res és, existeix.

Ens salvarà l'entremig ilerget? Per Pujols, si el republicanisme neix a Girona i el nacionalisme a Barcelona, "La unió del republicanisme amb el nacionalisme que, com sabem, nasqueren i visqueren antagònics, naix a la província de Lleida". Lleida és la síntesi. És el mig. Terra de pas. Frontissa poderosa, i "Podríem exclamar amb els romans: "Ilerda vale!", perquè aquesta província és la que avui té a les seves mans l'hegemonia dintre la terra catalana.

Tal com Catalunya influeix políticament sobre Espanya, Lleida influeix políticament, Catalunya, però no sols amb la imposició de l'ideal que, com hem dit, ha creat amb la unió de les dues forces divergents, sinó amb els seus propis homes" (Francesc Macià; Lluís Companys; Salvador Seguí, Humbert Torres...).

Però, sempre es repeteix, al final... Ilerda Vale (adéu): Adéu Lleida. Adéu Catalunya. Perquè tot entra per Lleida. Abans del 26 de gener de 1939 dels franquistes a la Diagonal de Barcelona, el 1938 s'ocupa Catalunya entrant per Lleida. Abans del 1714 barceloní i va haver-hi el 1707 lleidatà. I, com sempre dic, el 155 de la dictadura nacional-judicial espanyola va entrar pel Museu de Lleida per endur-se il·legalment-legalment les obres de Sixena amb un dels anuncis plàstics per a tots els públics, del que li esperava a Catalunya: entrarem on voldrem i ens endurem el que ens doni la gana, el cos, l'ànima, tot: sou meus. Però ara es pot trencar el destí de pegament, el fat de ciment, la làpida, real i virtual, on hi ha escrit l'adéu, aquesta Ilerda Vale. Ara és el moment del Salve Ilerda! Hola, Lleida.

Hola, a una victòria col·lectiva que es porta suant des de fa anys i panys. Ha guanyat Miquel Pueyo (ERC) i també han guanyat Toni Postius (Junts per Catalunya); el Comú de Lleida: tindreu feina i responsabilitat. Però han guanyat molts més. També han guanyat, tot i no treure regidors, la CUP, amb la feinada que la legislatura passada van fer els regidors Francesc Gabarrell i Pau Juvillà. També han guanyat els persistents Jordi V. Pou i Pep Tort de Primàries, han guanyat molt més del que sembla. Han guanyat milers de lleidatans que des de tots els racons i àmbits de la ciutat fa anys que estan suant, somiant, una altra Lleida. Dient que existeixen. Dient que Lleida no és Lérida. Dient que Lleida és Catalunya. Dient moltes coses que encara no heu sentit. Hi ha una altra Lleida.

Lleida, capital de l'occident de Catalunya. Lleida, capital de l'oest català. Lleida, capital de la resurrecció. Lleida, disc dur de la memòria de Catalunya. Ara mateix, sí, ara mateix es pot recuperar, per continuar el final de "La ciutat llunyana", el poema que Màrius Torres escriu el 1939... "Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, / batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze / que de torres altíssimes s'allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins". Continueu-lo.

Esperem que, potser, ara, aquesta Lleida arribi. Més enllà d'on ho va somiar mortalment en Màrius. Confiem que, ara, Lleida, sigui aquesta altra ciutat, més lliure... més ciutat, capital, més el que és, el que sempre ha estat. Pregunteu-vos perquè l'han ocultat, segrestat, robat, substituït, menystingut. Pregunteu-vos, lleidatans, catalans, per què no heu pogut ser qui sou. Per què no us han deixat ser. Ser el què sou. Pregunteu-vos-ho i feu-ho: ser qui sou. De la mort a la vida. De la llunyania a la proximitat. De l'adéu a l'hola. Salve Ilerda!