Segurament Ada Colau va fer les Superilles per usar-les en aquest moment decisiu. Superilles silencioses. Superilles desèrtiques. Superilles divan psicoanalític. Ella estirada en aquests lil·liputencs paradisos artificials que volen convertir Barcelona en comunitats urbanístiques amish. El pas del tramvia al carro. El pas de l'electricitat a l'espelma. El pas del temps com un padrí amb mangala lisèrgica. Superilla, Superalcaldessa: Superdecisió. Quin cacau, Colau! Què decidirà?

Ser alcaldessa amb el PSC i Valls-Ciutadans? Que Maragall sigui alcalde i ella la seva crossa? Deixar que Maragall governi en solitari? Ai, cacau. Durant la passada campanya electoral Colau ja ens va donar pistes al quadrat del futur: el vídeo del cara a cara entre la Colau alcaldessa i la Colau activista. I si hagués trobat una tercera, una quarta, una cinquena, una vint-i-setena, una mil quatre-cents trenta-vuit Colau també hauria sortit.

Colau com les Barbies, com els Madelman. Colau Espeleòloga; Colau astronauta; Colau Taxidermista; Colau Funambulista; Colau xurrera... Colau com els Gremlins, reproduint-se a tot drap. Colau nina russa. Ja no sabem qui és Colau. Colau és tot. Colau és res. Però ara ho sabrem. Potser no del tot. O potser, sí. O Potser només una mica. Però Colau haurà de decidir. I decideixi el que decideixi, decebrà, perdrà. A curt, a mitjà, o a llarg termini. Colau serà recordada per aquesta decisió. La gran decisió. La seva decisió. No s'ha vist mai això... Colau, decidint. Llums, càmera, acció, decisió.

Veiem els clàssics: triar és opinar. No decidir és decidir. Decidir és viure. La vida és el que hi ha entre un fast forward i un rewind: play! I bla, bla, bla... Ara Colau se'ns fa gran. La decisió és envelliment. La decisió són arrugues. La decisió és mal d'esquena. La decisió és solitud. Solitud de Superilla. Potser no era súper i era Subilla. Ja ho diuen als parcs infantils: decidir és madurar i madurar és fer les paus amb l'infant que vam ser.