Busqueu feina? No ho dubteu: aneu a treballar a la indústria de la merda. Sí, ser un professional de la porqueria té molt futur. Horari i lloc de treball immillorable: qualsevol espai i moment és bo per llençar merda. A més, és una feina variada, distreta, que diversifica els coneixements materials i espirituals: bosses de plàstic, llaunes, tovallons de paper, plàstics, tota mena de menjar... Cada cop són més els individus que s'apunten a construir un nou planeta caca, per després continuar edificant la galàxia i el més enllà amb escombraries. Si la vida és una merda, emmerdem-ho tot més. Exagero? No, anem a fotre el cap a la brossa.

Sí, mireu, aneu a Camarasa (La Noguera). Ep, ep... Camarasa és el súmmum. Un petit cel a la terra. La nostra porteta que s'obre i puja les escales cap al Pirineu occidental. Verd. Entrepà verd. Ets petit, pel verd de les serres, del riu, de l'aire. Camarasa té pinzellades de Twin Peaks, però sense cadàvers. O sí... Cada cap de setmana arriben al poble centenars de turistes. Un cop analitzat l'ADN del personal ens trobem que una part considerable són professionals de la merda. Van al riu (Segre). A "la platgeta". Un micro paradís. Una tovallola de la natura. Un lloc que és impossible adjectivar. No hi ha paraules. Només mira, veu, sent. L'ésser és un no res davant del tot.... fins que arriben els comandos de la brutícia i disparen el seu llença caca fent caure cossos, difunts, fiambre: papers, llaunes, plàstics, menjar... Tot per terra. Tot que ho endrapi la mare natura. Sembren merda. Sembren mala educació. Gent fregant-se amb sabó al riu. Música a tota merda perquè els hi surt dels seus pebrots reconsagrats a la barbacoa socialitzadora de l'incivisme. Així és. I així fa anys que va començar la indústria de la merda. Lustres que es pateix. I el fum és indici de foc, però també d'un femer. I ara s'ha fet gran i pudent. I arriben corrent, perquè es caguen damunt.

Vénen d'arreu de Catalunya, amb cotxes, i fins i tot espavilats que omplen autocars per dur aquestes criatures que fan quilòmetres i quilòmetres per treballar de franc. Sí, tot és gratis.  Mengen. Beuen. Criden. Ho emmerden tot. I paguen els demès. Paguem tots. Un negoci rodó. Però Camarasa ha dit prou. Han demanat "respecte" i "amor" a la natura. Han tancat l'accés amb vehicles a "la Platgeta". Han donat bosses de brossa als visitants. Han fet de tot. I aquest és el tema. Perquè darrere dels professionals de la democratització de la merda hi ha el gran tema. El gran negoci. La gran filosofia. El gran ordre mundial: l'analfabetisme existencial.

De la mateixa manera que ara han brotat comandos armats d'ignorància que assalten les granges de vaques en nom d'una gihad carnissera, també tenim els exèrcits de la brutícia. Tots segueixen el mateix credo sectari: el que no és meu, faig que amb la merda sigui meu. Merda, ergo sum. Caca, doncs existeixo. Sense caca no hi ha paradís. Caca, culo, pedo, pis. Tots cap a cagar-se avui a Camarasa i demà on faci falta. Perquè la indústria dels robots de l'excrement no té aturador. Calen solucions a aquest incivisme del cagalló industrial. Calen remeis per aquesta diarrea productiva. Siguem positius i fem propostes. Rumiem...

Primera proposta. Necessitem uns drons. Les bèsties electronicomecàniques aquestes recullen la merda i la retornen al domicili del caganer. Pluja de merda. És possible que els exciti el bany de ronya. I de pas és una mà de pintura. Tothom hi guanya. Segona proposta: clàssicament dita, "pic i pala". Tota criatura trobada en acte de socialitzar alegrement i gratuïtament brutícia se li dona una escombra i una pala i a recollir vuit hores sense parar. Suant, esllomant-se, tractant l'existència (la merda) de tu a tu. I la tercera no és una proposta: és una reflexió. Insistirem com ja fa temps que fem, concretament des del plistocè inferior.

Avui, a una part important del món urbà, de les ciutats (grans i petites), però també de zones rurals, l'analfabetisme existencial és un modus vivendi. No saben res. No volen saber res. Però la merda els hi arriba fins al coll. L'única manera que tenen de sortir-se'n és vomitar als pobles, a la natura, a les zones no víriques, a tot el que no sigui seu. Criatures tòxiques que no tenen res volen donar gratuïtament tot el que porten dins: escombraries existencials. I neixen, creixen i es reprodueixen. I ho ensenyen als fills. I els nens ja surten així: brutícia en sèrie, biològica. Amics, amigues, aquests és el problema: civilització versus barbàries. I els bàrbars no s'aturaran. La secta pandilla basura no pararà fins a convertir qualsevol racó del nostre país en un abocador de frustracions, ignoràncies, incivisme, mala educació, analfabetisme. Que la seva merda no sigui la nostra merda. Que se'n vagin a la merda. I que es posin una bossa de brossa al cap.