Hem fet sobretaula i damunt la taula ha tornat a surar el tema. És el que té la societat líquida. Vull dir la de criatures aquoses que els molesta la cosa sòlida, el tangible, el real. Un any més torna aquesta pandèmia i l'Organització Mundial de la Salut no reacciona ni amb un exèrcit de xeringues de segona mà. Al final tots acabarem infectats de tanta porqueria. Perquè aquesta història ja fa massa pudor de tant remenar la merda. Sí, fa pudor. És una pesta. La del pagès que té la granja i l'estiuejant que li molesta l'olor dels porcs. Sembla el Gènesi de l'Antic Testament: Al principi Déu va crear el toca collons i toca ovaris. El toca nassos. El toca campanes. El torra pebrots. El carallot. El mamarratxo. El pallús. El panoli. L'impresentable. L'estúpid. El tonto... Com diu aquell sobre aquests: no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre.

Ens la faran perdre. Aquests que m'explicava aquell. Aquests que arriben a un poble (ei! I fot anys que venen!) i els emprenya l'olor (a dos quilòmetres!) dels porcs d'aquell. I a queixar-se, a difamar, a mentir. A fotre denúncies només pel fet de fotre denúncies. Casos reals: denúncia per moure purins. I el pagès pot dur els purins. I és legal. I la denúncia queda en res. Bé, queda en tocar els collons, els ovaris... No hi ha paios més esclavitzats, fiscalitzats, legalitzats, vigilats que els pagesos, que tots els professionals lliures, els autònoms, els autosuficients. Cal tocar els nassos perquè a la pituïtària dels senyors ministres de la purificació immaculada inconcebible els hi surt dels nassos. És igual si és un porc, una guatlla, una musaranya, una granja, una campana, una porta, una muntanya, un núvol, un riu, un arbre... N'hi ha que tot els fot nosa. Els empipa el que no és seu. Només els emprenya el que no tenen. Jo no vull olorar el porc però tu oloraràs la meva merda de vida. Una trista i solitària caca confitada dins el tupper de la misèria diària.

Perquè és igual si tu ets del poble, si tu vius, treballes allà, si tu portes generacions darrere les costelles suades, si tu cuides els 365 dies de l'any tot allò que aquests cap de collons venen, suposadament, a veure, a gaudir, a fruir, a experimentar, a redimensionar emocionalment, a eixamplar sensorialment. És igual tot. Res compta. Perquè aquestes bèsties no tenen pàtria, no tenen casa, no tenen estima, no tenen res: són del no-res. Perquè poden ser de la Barcelona més urbana mega-súper-híper real granja de persones engabiades, o de Santa Maria dels Enciams Ateus Reconsagrats o de Pseudo Ecològic City. Poden ser analfabets sense estudis o els pitjors: els analfabets amb estudis. Els llestos, els espavilats, els perdona vides. Els que els hi diuen als demés com han de viure: com s'han de criar els porcs perquè es desestressin i trobin el seu camí a la vinya del senyor; com es planten les escaroles verd fosforescent sense contaminació lumínica, o com fer que la farigola somrigui i et saludi en veure't passar. Guieu-vos pel nas. El fum és indici de foc, però també de femer.

És la cultura de l'excrement inhumà, la pesta que galopa, avança, desembarca. És una epidèmia de rajolí. Un virus que s'estén com un xim-xim. Però pregunteu-vos perquè cada cop hi ha més gent que fuig de casa seva per cagar-se a la dels demés. Només a la dels altres. Perquè cada cop hi ha més criatures que necessiten tocar els collons i els ovaris i el que faci falta als altres. Com creguin, quan vulguin, on desitgin. Perquè sí: Indiscriminadament, aleatòriament, arbitràriament, rabiosament, irracionalment, feroçment, bàrbarament. Per què?

Ara només se m'acut una hipòtesi de resposta. Que no és meva. L'escriu l'escriptor Joan Sales fa una pila d'anys: "Si estimo tant Vallclara, és perquè els meus avis hi han viscut per espai de set segles i perquè hi tinc els millors records de la meva infantesa. Allò que no guarda records, meus o dels meus, no m'arriba a fer ni fred ni calor; per això no seré mai un bon viatger i menys encara un turista. Podré ser un pelegrí o un vagabund, però res més". Potser la cosa va d'estimar. Potser la cosa va que tot ho portem dins: que la vida és créixer com un arbre. Potser la cosa va que som tan fràgils que per això n'hi ha que ho estimem tot tant. Perquè tot se'ns escapa. Tot se'ns esmuny. Tot marxa. I no tenim temps. No tenim temps de tocar els collons i els ovaris als demés. Només volem temps. Temps per viure el que tenim davant els nassos i deixar viure als altres nassos.