L'evolució hominoide és un tema que em preocupa des que vivia de lloguer a la placenta de ma mare. Entre daiquiri i banyet ja sentia a parlar dels australopitecs, els homos, que si l'homo rudolfensis, homo habilis, homo erectus, homo ergaster, homo heidelbergensis, homo neandertalensis, homo rhodesiensis, homo sapiens, homo sapiens sapiens... Sens dubte els catalans hem d'estar molt orgullosos d'haver contribuït a pujar els graons de l'escala de cargol recargolat de l’evolució humana. Sense nosaltres no hagués existit l'Homo Diada.

Primats, bípedes, hipercefalització, verticalització del crani, adaptats com cap criatura, ja sigui a una barra de bar bruta i tòxica com un abocador de residus nuclears o a casa del cunyat enganxós com la mel d'una abella sense ales i amb cos d’imant. No, no som massa diferents que tots els Homos que han desfilat per aquest planeta prêt-à-porter. Però, ep, nosaltres, els Homo Diada, fem una cosa d’aquelles de traca i mocador i bastó apallissa dinosaures: commemorem una derrota. O digueu-ho com vulgueu: una hòstia, un adeu, una lobotomia, una substitució... Que cadascú es costumitzi la gènesi com vulgui. Però l'Homo Diada, certament, es troba en ramat un cop a l’any per fer això: dir-se en dolby surround que hem perdut. I tot, evoluciona, favorablement.

L'Homo Diada ha passat de les minories, que no arribaven ni als quatre gats de finals del segle XIX, a les majories atòmiques, siderals del segle XXI. Enmig hi hagut de tot. Però, sens dubte, aquests darrers anys hem fet evolucionar la indústria tèxtil amb les samarretes, el sector ludoteca amb les grans gimcanes per tot el país i, és clar, hem contribuït al canvi climàtic amb el desplaçament massiu de milers de cotxes i autocars per anar a les Diades. Hi ha més. Molt més. Però potser l'Homo Diada ha aportat una altra cosa a la genètica planetària. El dilema: Cova, sí? Cova, no?

Els problemes van començar quan els catalans van sortir de la cova, quan van sortir al carrer. Fins que no van sortir no hi va haver problemes. El problema és sortir al carrer. Sortir al carrer és veure’s. Veure que hi ha més gent. Persones com tu: un nosaltres. Si no veus les persones no hi ha problema. Si les persones es veuen hi ha problemes. L'Homo Diada planteja sortir de la cova o quedar-s’hi. Poca broma. Ja saben: la invenció del foc, de la roda, de la thermomix, del talla-pèls del nas via wifi... Aquí hi ha teca. Aquí hi ha carn.

Som Homo Diada. Una nació: una manifestació. Som una manifestació. I un insolació. Un cop a l'any i dies assenyalats. Un servei d'emergències. Un pastís d'aniversari. Un petó de final d'estiu. Una nació, una masturbació a l'any. Una Diada. Un dia. No fa falta ser massa sàpiens, ni sàpiens sàpiens, per saber, per adonar-se, per descobrir, que per evolucionar fa falta alguna cosa més que ser un Homo Diada. Perquè si no ja no podem parlar d’evolució, parlaríem d’involució. Parlaríem de passar d'Homo a Vegetal. Plantats i fent la fotosíntesi per després ser devorats immoralment en nom d'algun animalista sectari analfabet existencial. Més trist, impossible. Més semblant a la fi del món, impossible. Però és possible. Bona Homo Diada!!!