Voldria explicar un tros del capítol 3.567 de les meves futures memòries. Eren mitjans dels anys vuitanta del segle XX aC (Abans de la Confusió). La frontera. Aquells anys (abans més llargs) entre la infantesa i l'adolescència. Devíem tenir 11 o 12, podríem estirar fins a 13. 14, no: als 14 ja érem pur rock and roll. Encara jèiem a les escales de les cases. Com si fos una passarel·la de moda. Alguns ja dúiem les primeres Nike baixades d'Andorra. Aquelles samarretes fosforescents. I els texans lleixiu. Sempre que veia les pelis nord-americanes pensava que nosaltres érem iguals. Uns flipats de film de proto-adolescents de Spielberg. Uns Goonies de l'oest de Catalunya. Jo fins i tot tenia una bici BH Califòrnia X2.

Tot quadrava. Fins que un dia, d'aquells de cap de setmana divan que ja parlàvem de les paies que ens agradaven o de com molaria el nostre fantàstic futur, algú... No recordo qui va ser. Però algú va començar a parlar de política. D'aquella manera. Potser hi havia eleccions. No sé. Però algú va dir que a casa seva votaven el PSC (Partits dels Socialistes de Catalunya). I un altre va dir que també. I dels cinc o sis que estàvem allà, més de la meitat van dir que a casa seva votaven el PSC. Avui, ni farts de vi, conyac, o àcid clorhídric cap d'aquells nens i cap d'aquells pares voten el PSC: tots són indepes. Però això no és que volia explicar.

El primer que va perdre el PSC són les comarques. Després aquells bocins de la Barcelona burgesa: el sector torreta catalanista. Va perdre altres trossos metropolitans del cinturó roig que va acabar fins als pebrots escalivats d'ells, però també n'ha anat guanyant. Certament. És indubtable. El PSC que es va aprimar tenia molta gana i va anar fotent mossades als votants de Ciutadans, del PP, i de qualsevol criatura, animal, mineral, o vegetal, que s'excités amb aquell vibrador que proporciona plaer infinit i fa gemegar, xisclar: "Espanya és una Constitució".

Així s'ha engreixat el PSC. Fart, tip, ple, teixó. Tota la panxa, el greix, el cos del PSC és això: Partit Sense Catalunya. Quina salivera, quina camisa desbotonada de la fartanera. Quina digestió. Quant, quant de colesterol nacional-socialista-espanyol. Atac de cor. De cor roig que no és roig.

Per què li diuen PSC quan volen dir PSOE? Per què li diuen Catalunya quan volen dir Espanya? Només cal veure què és el PSC avui: bulímia política, electoral. S'ho fotria tot. I ho farà per poc que pugui. El PSC caníbal de vots de tot el que faci olor d'Espanya nacional-el-que-faci-falta el que vol és atacar la Generalitat. Serà o no serà. Però aquesta voracitat, aquest partit de Carpanta de postguerra nacional-devoradora-guanyadora el que vol és presidir la Generalitat.

Per aquelles jugades de billar de tres bandes. Per aquelles presumibles eleccions catalanes de banda sonora de primavera del 2020. Hi ha gana. Hi ha apetit. Hi ha partit. El PSC s'ho fotria tot. Tot és tot. El PSC és el canapè del PSOE. Després vindrà el primer plat, el segon plat, les postres, el berenar, el sopar, el ressopó... I torna a començar. Fins que no quedi ningú a taula. Fins que no quedi ni una molla.

El PSOE és igual que el PP. Ho dubtava algú? Potser aquest és el problema. Que hi ha gent que continua creient que són diferents. Cada dia que passa es veu què ha estat sempre el PSC-PSOE i què vol. El PSC-PSOE són els dolents de la peli dels Goonies. Volen destruir el barri. Volen el tresor. Ho saben els Goonies dels vuitanta.