Som aquí. Aquí mateix. El 2019 és el 1902. A Girona, aquell any, un grup de joves que fan la revista Vida Nova són detinguts per les forces de seguretat de l'estat espanyol acusats de "profesar ideas nacionalistas catalanas". Rotonda. Intentem tirar endarrere. El 1900 els joves de Barcelona que fan la revista La Nació Catalana són denunciats per la mateixa raó que els gironins del 1902. Si no paguen una fiança de mil pessetes entren a la presó. Com va acabar tot? Què va ser d'ells? Com els va afectar la vida? Se'n van penedir? Van continuar defensant les mateixes idees?

El 1900, el 1902 està ple de catalans detinguts i empresonats per idees "separatistes", "catalanistes" i "regionalistes". Idees. Paraules. Escrits. Crits. No es poden tenir idees a Catalunya el 1900 o el 1902. Tampoc el 1901, el 1903, el 1904, el 1899, el 1910, el 1887, el 1914, o... quin any voleu? La ruleta sense fortuna. Espanya gira però no avança. Rotonda. T'ha tocat: el 13 de desembre del 1918 a la Rambla de Barcelona. Un tinent de l'exèrcit espanyol deté un català durant una manifestació per cridar "Visca Catalunya". Però n'hi ha més cridant el mateix. I l'oficial fa un A por ellos. Va per un altre català. I alguns manifestants encerclen el militar. I ell desenfunda el revòlver i dispara. Arriben policies.

Als pocs dies la premsa de Madrid inaugura la discoteca quinqui a tot drap dolby surround amb un únic altaveu dictatorial: es fa saber, perquè tenim la veritat i no mentim, que als carrers de Barcelona s'agredeix, "gratuïtament", els militars. La violència, creada, ja és als carrers. I tot va a millor.

El capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch ordena que tots els oficials vagin, obligatòriament, amb revòlver i acompanyats de dos soldats amb màusers, per combatre la gent que crida "Visca Catalunya". Evidentment, lògicament, naturalment, els oficials estan cabrejats mode mona encabritada: no es pot tolerar tanta llibertat d'expressió. Increïble. Inaudit. Enlloc d'Espanya passa això.

Es deté més gent per cridar. Quatre detinguts per cridar, repetim, "Visca Catalunya". Els apliquen la Llei de Jurisdiccions del 1906. Els foten davant d'un Tribunal Militar. Què se n'ha fet d'ells? Com van acabar? I els del 14 de desembre del 1918? Aquells catalans continuen cridant al carrer. I ara s'atreveixen a cridar "Mori Espanya"? Què se'n va fer d'ells? I de tots els que es van endur per davant les càrregues policials? Què se n'ha fet d'aquells homes, dones, padrins, nens ferits?

Saltareu d'any, però no saltareu la presó i la repressió. Saltareu al 1919 i el pa de cada dia, el croissant de cada dia, el conyac de cada dia són cops de sabre, hòsties, insults, mentides, detencions, garjoles... Certament, hi ha canvis, innovacions, millores acurades, treballades, personalitzades, selectives, individualitzades. El 14 de gener del 1919 la policia, l'exèrcit, la quinta columna i tot el que busca sang comença a arrancar el llaç amb la bandera catalana que porten molts catalans a les solapes per protestar contra la repressió de l'estat espanyol. Si et resisteixes, et detenen. El 17 de gener ja hi ha 65 catalanistes detinguts. Tres, cap a la presó. Ei... m'aturo aquí.

Ja no saltarem al 1920. Tampoc retrocedirem al 1843. Ni tornarem a botar al 1931, o al 1940, 1952, 1877, 1963, 1973, 1992, 1898, 1996, 1833, 2002, 2017... Ens podríem marejar. No hi ha cap català que no hagi viscut, patit, directament, indirectament la repressió de l'estat espanyol. Ens creiem que això que passa avui, aquests dies, aquests anys, no pot ser. Que això no és possible. Increïble. Però abans que tots nosaltres ho han viscut totes les generacions. Uns ho han explicat, d'altres han callat. Uns han lluitat, d'altres s'han tancat a casa. Som poc originals. I massa catalans, avui, creient que això no pot ser. Doncs això ha estat sempre. Sempre. Per què?

Perquè Espanya no és una nació, per això és una repressió. I aquest és el seu èxit permanent fins a la victòria final, letal: lobotomitzar, reprogramar, reformatejar el nostre cervell, la realitat. Creure que no. Que no és possible. Que el 2019 no és el 1902. Que tot és nou. Que tot passarà. Que tot és pel nostre bé. Però hi ha una pregunta adés i ara: Si l'Estat no ha aconseguit acabar amb nosaltres i nosaltres no hem pogut sortir d'aquest estat per què és? On som? On anem? Si totes les dates (1902, 1843, 1945, 1966, 1992, 2017...) ens han dut fins aquí, què vol dir això? Perquè alguna cosa vol dir. I no sé ben bé quina. No sé si som amb un peu a la presó o amb un peu a fora.