"Sóc català" és el nou "sóc alcohòlic, drogoaddicte, ludòpata, addicte al plexiglàs, enganxat a la resina d'alzina surera borda, sorda, coixa i tísica, amorrat a la cua viciosa de guepard estràbic de l'estepa congolesa"... "Sóc català" és reconèixer, admetre, confessar, acceptar un problema. Potser, ara, el que estem fent és això. La sentència ens està arrossegant, vulguem, o no, a la teràpia de grup. Obriu la porta del centre d'ajuda.

Veureu que, paradoxalment, és l'estat espanyol per racional, lògic, maquinal, robòtic, cíborg... que ens duu als catalans a ser emocionals, sentimentals, sensibles, impressionables, bledes assolellades, paper de fumar. Hi ha un street fighter històric entre un estat espanyol que actua, lluita, somia matemàticament, precisament, exactament, previsiblement i una Catalunya que ho basa tot en el cor, l'esperit, l'ànima, les roselles, els melindros, els carquinyolis...

Perdem, malgrat tenir raó, perquè sucumbim davant una raó total, absoluta, plena, piconadora, justiciera, letal de l'estat espanyol. I Catalunya és un exèrcit d'entranyes. Un ventre. Un estómac. Una nàusea. Un vòmit emocional. Una fragància d'estones. Ens pot la poesia i ens falta prosa. I es guanya amb la llargària, no amb la brevetat. Amb la constància, no amb l'impuls. Amb la cadena de muntatge industrial no amb l'artesania de fira endiumenjada. Estirem-nos al divan.

Som al final del mega pollo Catalunya-Espanya (que dura des de fa segles, no pas anys com alguns volen fer creure) i ara som al final. Ep, no us aixequeu, que tot això encara durarà uns anys, però som al final. I aquest final, sigui el que sigui, dependrà de què els catalans siguin, per primer cop, racionals, robòtics, Roombes programades, funcionals, mecàniques... aspiradors domèstics, costumistes que facin, que vagin fent... sense parar, ni que xoquin amb la paret. No parar. Endavant. Endarrere. Dret. Esquerra. Roombes catalanes. Robots. Cap emoció. Zero sentiments. El no-res per al tot. No rauxa: seny. Seny logarítmic, big data, racional. Màquines programades.

El programador Francesc Pujols ja ho va deixar dit fa temps: "Mentre el català pensa, sempre té seny. El que de vegades manca és que pensi; perquè quan el català no pensa, perd el seny". Ara més pensar i menys sentir. Perquè pensar és guanyar. Després vindrà el sentir, que serà explicar la victòria.