Espanya gira, però no canvia. Por Catalunya no me viene nada, contesta Pedro Sánchez, tele operador de call center de vibradors de nacionalisme espanyol. Respon no, no, no, no... al President Torra. Doncs no, no passa res. Normal. Tot en ordre. Aquesta és la manera d’excitar-se a la pell de brau-frau. Sánchez diu No a Torra com Juan Negrín li deia no a Lluís Companys. La història de Catalunya i Espanya és monosil·làbica: Jo, sí; tu, no. Parlem?

Doncs, no. Juan Negrín, el President de Govern de la República (i ministre de Defensa), el líder del PSOE, tampoc contestava al President de la Generalitat Lluís Companys durant la Guerra. Mira que Companys li escriu, li escriu... i l’altre com que, segurament, devia ser àgraf no escriu ni una ratlla. Això és des de que el 1937 el Govern de la República desembarca a Barcelona. Traduïm: ocupa Barcelona, Catalunya. Negrín no contesta quan al President de la Generalitat es queixa perquè se li neguen els informes confidencials sobre la Guerra. No respon quan el Govern de la República converteix la Generalitat en una mena de Diputació Provincial. No diu res però Negrín estripa amb el seu dit de totalitari disfressat de socialista l’Estatut de Catalunya i es passa pel forro dels pebrots republicans i d’esquerres qualsevol llei del Parlament català. Negrín tampoc contesta quan se li reclama pel terror roig sanguinari del SIM (Servei d’Informació Militar) que persegueix a tots els catalans que considera enemics de la seva ideologia negrinament inventada: els tortura, els empresona, els condemna, els executa... És clar, legalment, democràticament, constitucionalment. Negrín no diu ni mu quan un exèrcit de funcionaris espanyols envaeixen Barcelona amb armes de menyspreu: es pixen a la llengua catalana i no respecten res escopint amb mala educació totpoderosa contra els esclaus de la colònia. Res. No contesta. I Companys escriu. Escriu, escriu...

Carta de juliol de 1937. El Govern de la República s’apropia (pels fets de Maig de 1937) els Serveis d’Ordre Públic de Catalunya saltant-se totes les lleis. Però allò volia anar a més: ocupació total, permanent, victòria republicana totalitària espanyola contra Catalunya. Companys escriu a Negrín: "La permanencia en Cataluña de fuerzas de orden público que desconocen el país y que, por circunstancias diversas, no han sido políticamente preparadas para una acción solidaria con el régimen autonómico, crea situaciones incómodas que se agravan frecuentemente por excesos, verbales, irrespectuosos con la lengua y con las autoridades catalanas y produce, al margen del propósito del Gobierno de la República y de sus representantes directos, un ambiente de desconfianza y de recelo...". Negrín, no respon. I Companys, escriu, escriu...

Carta d’abril de 1938. Recordem: entre 1936 i 1939 més de 8.400 catalans assassinats a la rereguarda republicana per "els incontrolats". Eufemisme falsament i interessadament anònim per justificar i legitimar una pseudo revolució letal. Quan arriba el Govern de la República a Catalunya la cosa millora. Afusellaments i abusos de les tropes republicanes sota el poder de Negrín. Sobre els morts, la violència, escriu Companys a Negrín: "hechos que dañan la confianza y moral de la retaguardia de Catalunya". El president català demana aclarir els fets i refusa: «el procedimiento expeditivo de unas fuerzas del gobierno de la República que entran con ametralladora, por sí y ante sí, con atropello y menosprecio para la Generalidad, y sin previa gestión, comunicación o denuncia». Hi ha les bales reals i les bales nacional-judicials. Escriu Companys: "Los tribunales de guardia permanente que funcionan en Cataluña y dependen directamente del Gobierno Central (vulnerando el Estatuto y las normas de traspaso que determinan los jueces con jurisdicción en nuestro territorio deben ser nombrados por la Generalitat) cumplen su misión mediante el rápido procedimiento establecido por el decreto del gobierno de la República. Y esta semana llegan casi al centenar las penas de muerte". Y Negrín, no contesta. Però, tranquils, ara el farem parlar.

Ens ho explica Vicenç Guarner: cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Fidel al Govern i a la República. Veritable sufocador a Barcelona de la rebel·lió militar del juliol de 1936. Militar, català i d’esquerres. Ho veu i ho viu tot durant la guerra. Sap de les cartes de Companys i dels silencis de Negrín. Coneix la comunicació d’un i la incomunicació de l’altre. Explica moltes coses, però tot es pot resumir en una frase seva: "El doctor Negrín no volia ni oír hablar del senyor Companys". Àgraf, illetrat i, a més, sord.

Negrín, el republicà, el d’esquerres, el demòcrata, l’amic. Negrín, el del PSOE que només volia vendre l’estat espanyol en guerra al Moscou totalitari roig que buscava parcel·les ideològiques per construir la seva dictadura. Però Negrín només parlava, només contestava, per dir la veritat. La va explicar el 1938:

«No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional. Nadie se interesa tanto como yo por las peculiaridades de su tierra nativa; amo entrañablemente todas las que se refieren a Canarias y no desprecio, sino que exalto, las que poseen otras regiones; pero por encima de todas esas peculiaridades, España. El que estorbe esa política nacional debe ser desplazado de su puesto. De otro modo, dejo el mío. Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro. Mi posición es absoluta y no admite disminución.»

Així, i només així, sempre contesten a Catalunya i a tots els catalans. Amén, Negrín. Amén, Pedro Sánchez. Amén a l’Espanya eterna Sánchez-Negrín. Amén a aquest Sánchez-Negrín marxant de l’Hospital de Sant Pau com un fugitiu de la democràcia. Com un fugat amb les mans tacades de irresponsabilitat, de immoralitat, de injustícia, de maldat, de sang.