No sé en quin moment es va començar a espatllar tot. Però alguna cosa deu passar quan els refranys, les frases fetes, les dites passen de tu a sac. Llegim: Carbassa, amb poca n'hi ha massa. Qui gasta (canvieu-ho per beu, riu, pensa, inhala, abacallana, gallineja...) massa té el cap de carbassa. El festeig que dura massa sol acabar amb carbassa. Treure carbassa. Donar carbassa. Sortir carbassa... La carbassa és una loser. Perdedora. I l'hem perdut. La carbassa ens ha donat carbassa a Catalunya. Cabrejada. Venjadora. I bufeteja: la vam matar i ha ressuscitat. Mireu-la obrint-se camí amb serra elèctrica, catanes, espasa làser, punyals, bisturís... Ara es fa dir Halloween.

Abans de l'odi, la ràbia, la tírria. Abans, a Catalunya, per Tots Sants la gent s'estimava les carbasses. Se les menjava a petons. I per això posaven espelmes dins. La carbassa il·luminava la cara, els ullets, la boqueta dels que no hi són, però que sempre hi són. Hi havia una Catalunya carbassa, a la vora de les castanyes, els panellets, els moniatos, el moscatell. Ara la carbassa no és catalana: és exclusivament ianqui i es fa dir Halloween. Què ha passat? No ho sabem. Ara tothom creu que les carbasses les van parir, crear, plantar, collir, manufacturar originalment, culturalment, econòmicament, terroríficament, horrorosament els nord-americans. Quin serà el proper mort?

Tot pinta que els panellets. Resem per ells. El panellet és totalment, plenament, completament català. Així és. Menjar mortal i immortal. El panellet és com un català: mor i no mor. Panellet, moribund. Tu et mories i no passava res. La família et duien al clot, a la caixa, un sarpat de panellets perquè no et morissis de gana durant el viatge al més enllà. El panellet, com el català, és sofert, resistent, ho aguanta tot, no caduca. El panellet és el primer negoci de menjars a domicili. Abans de la pizza, l'hamburguesa, els rotllets de primavera... ja hi havia els panellets. Truca i te'ls portem a casa. I ben lluny: al xalet de l'eternitat. Al panellet li queden quatre dies com a català. Serà l'any vinent? L'altre? Tot arribarà. El dia que veiem una cadena de Mc Panellet's. O panellets dins d'una barbacoa carabassa cremant a foc lent, ecològic, incandescent, amanit amb suavitzant per guarir, refrescar, ressuscitar les ànimes mortes impreses en 3D com un exèrcit clònic, viral, repetitiu, cavalcant, arrasant, hegemònic, predominant, victoriós...

Potser aquesta és la nostra paradoxa: que fins i tot el nostre atrezzo espiritual, mortal, de Tots Sants, el perdem. Ens el deixem prendre, ens els deixem matar. Pispada, saquejada, espoliada la simbologia, l'ànima de Tots Sants ja només queda la realitat, la cara, la carn. Perquè el que és segur és que el que no ens robaran, no voldran, ni ens copiaran, ni desitgen veure són les castanyes. Ningú vol castanyes, hòsties, mastegots, plantofades, clatellots, bufetades, bolets. Això s'ho mengen, s'ho foten, s'ho endrapen tot, amb la boca oberta, amb tots els orificis desclosos, els catalans. I a sobre volem que ens treguin les castanyes del foc. Ja ho diu el fruit en pepònide de la carabassera catalana (no pas nord-americana): «Qui pensa que ja sap massa, el cap té de carabassa». A Catalunya un ésser mortalment perdedor, als Estats Units un ésser immortalment guanyador. Ara, anem a pels panellets. Nyam-nyam.