La veritat sempre apareix de sobte: Leonor de Borbón. La princesa ha vingut amb la parentela a Barcelona a repartir lioneses fonètiques: parla millor català que persones que porten 40, o 200 anys aquí, i que xiquets de la seva mateixa edat, o inferior, o superior, escolaritzats a Catalunya. Leonor demostra que la immersió lingüística no és necessària. Gràcies, reina. Però què ens ha volgut dir la infanta? Ella és el missatge de la visita a Barcelona dels Borbons, la primera família desestructurada de l'estat espanyol del segle XXI?

A casa tot bé. Coqueta, ens ha dit, que els seus pares, a ella i a la seva germana, els hi han parlat "de Girona i de Catalunya amb veritable afecte", per això, "gràcies a ells, sabem moltes coses de la història i de la cultura catalanes". Oli en un llum... de ganxo.

Com és que sap tantes coses? Des de la placenta l'hi han injectat big data sobre Catalunya? Està sobre informada? Li agrada la sobrassada? Està sobre protegida? És feliç? Sap fer anar un tornavís? Quan temps va tardar a pensar, endreçar i redactar el discurs de Barcelona? Va assajar molt? Poc? El vestit vermell és un homenatge a Kelly Le Brock? Preferia dur un vestit blau? Pistatxo? Torró de primavera a l'era? O una samarreta estripada amb petits forats per on es colarà la brisa de la revolució que anuncia el canvi climàtic? Si pogués estaria a fora cridant contra ella mateixa i els seus pares? S'autollençaria llambordes barcelonines? O gironines? És lliure Leonor? Com el ruiseñor? Està adoctrinada? Ensinistrada? Alliçonada? Instruïda? Evangelitzada? Catequitzada? Tranquil·la, reina, a casa, sabem què et passa.

La meva padrina, que ara mateix té 98 anys, un dia es va sentir com tu. A finals de maig de 1930, estimada Leonor, va venir un parent teu a casa: Alfons XIII, el teu rebesavi. Veuràs, també va passar veloçment per Catalunya a parlar del futur. A la meva padrina la van fer sortir d'escola. Li van donar una bandereta espanyola no nacionalista i no adoctrinada. Van obligar a tots els xiquets i xiquetes a agitar-les, a cridar, a somriure gens marcialment. Mentre el Rei passava amb barca pel Canal d'Urgell. Mentre el Borbó, a pocs quilòmetres de casa nostra, arribava a la finca de «La Peixera».

Aquí, a un corral aïllat, apartat, apamat, controlat, tancat, sense llibertat, li van fer sortir unes perdius marejades, desorientades, anarquitzades. Ell, escopeta amb mà, les anava disparant a mig metre. Pim, pam, pum. Com el net Juan Carlos caçant lleons a Botswana, o lleones, per tot el món. Leonor, a casa, entenem com et sents: adoctrinada, usada, manipulada, explotada... Ho sabem, ho coneixem, per això, quan has vingut a Barcelona, has parlat des d'un lloc tancat. A un búnquer. A un cau. A un amagatall. Sense poder sortir. Sense saber el que és la llibertat. Ara, potser, entens una mica més el que és ser català. I ser un infant, sense dret al futur.